Un spam de qualitat

Ahir vam anar al "teiatru" a veure Spamalot, el musical dirigit pel Tricicle i basat (més o menys, com ells mateixos diuen) en la pel.lícula Los caballeros de la mesa cuadrada, dels Monty Phyton. Fart de riure surrealista, del que a mi m'agrada. Els que heu plorat de riure amb Flying Circus o amb la Vida de Brian no trobareu a faltar les vaques catapultades, els conills assassins, els caballers del Ni! ni l'aparició estelar de Déu. Tampoc els francesos, és clar, com a bons britànics que són Eric Idle i companyia...

Si esteu per Barcelona, podeu mirar d'acostar-vos-hi. Aquests primers dies de funció, com que encara no estan del tot rodats i els serveix de prova als actors, ballarins, i als mateixos directors, els preus són bastant assequibles (uns 20 eurus) o sigui que ja sabeu: una bona tarda de música, teatre i sobretot, unes rises que tanta falta ens fan de vegades...

Jo ja m'he carregat d'idees pel meu humor "intel.ligent" així que aneu amb compte, no em digueu "cinco", que no responc de mi mateix...

Història de l'homo patxangueris

A propòsit d'un post força animat al blog del meu nebot sobre la vida, filosofia i temes d'aquests que potser us fan mandra però que us recomano llegir, he escrit quatre (o mil!) línies en un comentari al respecte que crec que també resumeixen una mica el tema inicial d'aquest blog. Em veig en l'obligació gairebé, de copiar-vos-ho.

Història d'un patxanguero.

Al principi penses en els que han passat abans que tu. Pensadors, filòsofs... Per què pensaven com ho feien? Què van aconseguir? Potser algun dia jo també arribaré a canviar/millorar alguna cosa!

Després penses com canviar el que no t'agrada, el que creus que val la pena millorar i veus un camí relativament fàcil a seguir per fer-ho.

Llavors surts al món real. I comences a rebre òsties per tot arreu, de la gent més diversa, de tots i cadascun dels sistemes socials que coneixes. Res no t'ajuda. Ets tu contra el món. I lluites, d'una manera o altra. Amb accions o amb idees, tant se val. Lluites.

Finalment et resignes. No és això companys, no és això. No és per a la lluita macrosocial/ macroeconòmica/ macroexistencial que hem nascut. Ens pensàvem que teníem veu i vot en aquest món però arriba el dur moment de veure't una formigueta, una mosca enmig d'una muntanya de merda.

Aleshores t'enutjes, t'adones que ets un inútil, que no serveixes per a res del que t'havies plantejat durant anys, que estàs perdut i que ningú et donarà un cop de mà perquè, amb sort, estarà igual de perdut que tu. Ets al fons del pou.

Tot està perdut? NI DE CONYA! Un cop ets al fons de tot, només queda un camí: pujar. Costarà més o menys, qui-lo-sa. Però és un camí que per primera vegada no té marges. Cadascú el pot interpretar com vulgui, sense pensar en tot el que hi ha hagut abans o el que vindrà. És un camí que surt d'un mateix. Estar enfonsat és potser el moment de llibertat màxima. En aquesta lliga no hi juga ni Plató, ni Bach, ni Spielberg ni Montilla.

Replanteges les teves expectatives. Deixes de voler canviar el macro per intentar gaudir i millorar del micro. Et tornes finalment PATXANGUERO. No deixes de tenir opinió. No deixes de pensar, però comences a gaudir de coses que potser mai havies gaudit. Coses micro: un sopar, una cervesa amb amics, la familia, l'amor...

Tornes a tenir veu i vot. Tornes a ser útil (per a uns pocs, per als teus, que és el més útil que has estat mai). Comences a gaudir. Comences a viure

De fotos i motius per rajar

Després d'una aturada gens forçada de diversos dies, em torno a posar el mono de blocaire. Avui mateix hem anat a veure una exposició de fotografia al Palau Robert. És aquell edifici que hi ha a dalt de tot del passeig de Gràcia, amb uns jardins... Doncs sí. Es tracta d'un recull de fotografies preses per reporters de l'agència Reuters en els darrers anys. Entre elles hi ha algun premi de fotografia periodística. Us recomano passar-vos-hi. Gratuïta i entretinguda.

Ara bé; totes les fotografies fan referència a guerres, conflictes, mala maror en definitiva... I penso: és que la fotografia d'esdeveniments no violents no ven? No interessa? O és que només ens fixem en "aquests pobrets que ho passen mil vegades pitjor que nosaltres, ves què afortunats que som!". No sé, hi ha esdeveniments importants positius no?

De totes maneres, és impactant veure com queda copsada una realitat en una instantània. I tot el que pots imaginar que hi ha darrera...

Una de les coses que més m'ha agradat és una sala amb una pantalla plana gegant i un petit servidor que anava recollint en temps real les fotos que els reporters enviaven, tot just uns minuts després de fer-les... Brutal. Això sí és informació de primera mà. "Vive les telecoms!"

En fi, només dura fins a finals d'agost o sigui que us queda poc temps. Si podeu, aneu-hi.

Cultura, per a tothom. Patxanguera.

Mentrestant... Tal com rajo

Mentre es decideix el futur del blog, segueixo rajant de tot. Porque yo lo valgo. Y tu no.

Com sempre estic navegant per webs d'ofertes de treball, no fos cas que el dia que no les miri perdi l'oportunitat de la meva vida (cosa que dubto, però t'imagines que sempre fas la mateixa combinació d'euromillon i no et toca i una setmana t'oblides de fer-lo?? Buf, quin malson!).

I la rajada d'avui, concretament, és: PERQUÈ COLLONS TOTES LES PÀGINES DEL SECTOR POSEN UNA CATEGORIA DE "TELECOMUNICACIONES E INFORMÁTICA"?? Ja he tingut amb molta gent la discussió sobre si som semblants o no, i em mantinc en la postura de "no tenim res a veure, cullons!". Que alguns familiars (eh, cunyàaa? ;)) em diguin informàtic passa... Però que els professionals que es dediquen a això em facin el mateix, això ja passa de castanya obscura (olé). NO sóc informàtic. No arreglo ordinadors ni programo. I cada dia m'he d'empassar milers d'ofertes de treball que no és que m'interessin o no, és que és com si un metge trobés entre les seves cerques de feina, ofertes de prostituta. I ja que poso aquest exemple, no sé de quines mans confiaria més, donat el cas...

Tot plegat una merda. Com sempre. Com tot.

PS. I a sobre el blogger dels pebrots no em deixa afegir la imatge del Hulk... Indignant.

New kids on the bloc

En uns pocs dies, he llegit i vist diversos reportatges i articles sobre com s'ha de mantenir un blog, que el principi és el més fàcil i que el que costa és tenir un fil que puguis anar estirant dia rere dia, o almenys, post rere post. Reconec que sóc el primer negat per a trobar un tema que em sembli prou interessant com per comentar. Coses personals? Passo, vull intimitat! Comentar notícies? Una opció. Política? NEVER! Futbol? Prou patxanguero... potser massa i tot.

En aquests articles recomanaven especialitzar-se en temes concrets, de cara a que hi hagi un sol tipus de públic. Una altra opció però en aquest cas deixaria de ser patxanguero, per a tothom...

M'ho rumiaré, potser. O potser no i almenys hauré penjat un nou post. Però estic pensant en alguna cosa com ara... MÚSICA! Podria fer una anàlisi d'algun disc, comentar lletres, recomanar-vos coses, rebre recomanacions vostres... Fins i tot, si voleu us faig una playlist per a ocasions especials. Què sé jo, demaneu-me música per a bodes, o enterraments. O per estudiar, o per cagar-se en tot, o per posar-se a to abans de sortir de festa. Per despertar-se i aixecar-se amb el peu dret. O l'esquerra... Qui-lo-sa. La música és una de les coses més patxangueres que hi ha. Ja veurem si surt. A veure si enlloc d'esperar a que ho faci un fill futbolista, aquest bloc em treu de la misèria.

Salutacions i ja sabeu, si voleu comentar alguna cançó, disc, etc... "Estaré aquí mismo".