Després d'una aturada gens forçada de diversos dies, em torno a posar el mono de blocaire. Avui mateix hem anat a veure una exposició de fotografia al Palau Robert. És aquell edifici que hi ha a dalt de tot del passeig de Gràcia, amb uns jardins... Doncs sí. Es tracta d'un recull de fotografies preses per reporters de l'agència Reuters en els darrers anys. Entre elles hi ha algun premi de fotografia periodística. Us recomano passar-vos-hi. Gratuïta i entretinguda.Ara bé; totes les fotografies fan referència a guerres, conflictes, mala maror en definitiva... I penso: és que la fotografia d'esdeveniments no violents no ven? No interessa? O és que només ens fixem en "aquests pobrets que ho passen mil vegades pitjor que nosaltres, ves què afortunats que som!". No sé, hi ha esdeveniments importants positius no?
De totes maneres, és impactant veure com queda copsada una realitat en una instantània. I tot el que pots imaginar que hi ha darrera...
Una de les coses que més m'ha agradat és una sala amb una pantalla plana gegant i un petit servidor que anava recollint en temps real les fotos que els reporters enviaven, tot just uns minuts després de fer-les... Brutal. Això sí és informació de primera mà. "Vive les telecoms!"
En fi, només dura fins a finals d'agost o sigui que us queda poc temps. Si podeu, aneu-hi.
Cultura, per a tothom. Patxanguera.
4 comentaris:
Aixo es com veure les noticies, o llegir el diari, només ven la catastrofe!
En un lloc com un diari, ho entenc, a mes aquest esta dividit per seccions i hi te cabuda tot (a la seccio de televisio no parlaran de morts i desastres), no aixi els teleinformatius que es regalen amb el contingut (i no, no fare el topic de carregar contra els pares que diuen que els dibuixos son violents, pero les noticies no perque son reals, no crec ni que faci falta!): guerres entre paisos, paisos en guerra, veins que es maten, families que es maten... si s'hi pugui fer cabre l'adjectiu "Sobrecogedor" o "Espeluznante", tenim noticia!
Pero bue, l'altra opcio que aquest pais ha triat, es la dels programes de cotilleo, una actualitat extensisima amb mitologia propia, que milers de persones prefereixen abans que la realitat que ens envolta... per placebos que no falti!
Venguen!
PS: L'exposicio aquesta pinta be, si tinc temps entre AVUI i DEMA m'hi passo! ¬¬
Ves-hi neng, ves-hi. Tanquen a les 19h, o sigui que tens temps amb un bus des del curro...
Realment és allò de l'alienació; hem vist tant de tot i tot dolent, que apliquem un melashudismo davant aquestes imatges. Jo recordo com em va marcar per exemple, als 80, la imatge d'un diputat no sé si rus o rumanès, que es va treure una pistola d'una bossa de paper, se la va fotre a la boca i es va disparar un tret davant de tothom. Va ser algo brutttal, que encara no he oblidat ni mai ho faré, diria. Ara en canvi, he vist la guerra d'Irak, la de Iugoslàvia i tal, desastres a l'Africa (guerres fratricides, fam), tsunamis a l'Àsia, i ni me'n recordo de cap imatge. Ja no impacta en absolut res, per molt que sigui una catàstrofe aèrea a tocar de casa (brutal: els familiars, unes hores després de saber que els seus l'havien dinyat, ja estaven parlant d'indemnitzacions...). Fins a aquests extrems d'inhumanitat hem arribat. No sé qui ha estat l'artífex però ha fet una bona feina. Ja no SENTIM res per ningú... potser ni per nosaltres mateixos...
"Que no nos embauquen! Que no estamos tan mal hombre!"
Joan Laporta
Bé, jo us recomano el post "En definitiva... sóc feliç" que he posat al meu bloc que rajo de tot el que es pot rajar. Al final Carles, acabes sent "patxanguero", tenies raó mestre. Tot i així, el patxanguerisme no s'ha de mal interpretar i pensar que és un corrent passota, ignorant, el qual rebutja tot el que no sigui fàcil. No deix de ser una branca freak de l'hedonisme.
En cap moment vaig dir que el Patxanguerisme rebutjava el que no era fàcil. En tot cas, un patxanguero és capaç de decidir per sí mateix què li agrada o no. Tant si és difícil com si és la cosa més simple del món. Res de dir "això m'agrada perquè és difícil i té molta feina i m'ha d'agradar per collons...". Nadu.
Per altra banda, sigui branca del que sigui, és la nostra branca. És el nostre pensament, només influït per les estones passades al lavabo pensant i pensant, i amb els amics, companys i família xerrant i xerrant.
Tot i això, no es pot negar que ens envaeix un cert aire de "la gent és així i no s'hi pot fer res" com tu dius al teu post, Txon. De fet, no sé si és la televisió, internet, o el que sigui. Però la gent ha canviat. Els valors que tenim nosaltres ja no serveixen per res a la societat actual. No ens podrem enganxar al tren de la "modernitat" que ja ha sortit, així que millor centrar-nos en el petit món desfassat que hem creat amb els nostres semblants al llarg dels temps.
Nosaltres no som d'eixe món... però hi hem de viure mentrestant.
Publica un comentari a l'entrada