A propòsit d'un post força animat al blog del meu nebot sobre la vida, filosofia i temes d'aquests que potser us fan mandra però que us recomano llegir, he escrit quatre (o mil!) línies en un comentari al respecte que crec que també resumeixen una mica el tema inicial d'aquest blog. Em veig en l'obligació gairebé, de copiar-vos-ho.
Història d'un patxanguero.
Al principi penses en els que han passat abans que tu. Pensadors, filòsofs... Per què pensaven com ho feien? Què van aconseguir? Potser algun dia jo també arribaré a canviar/millorar alguna cosa!
Després penses com canviar el que no t'agrada, el que creus que val la pena millorar i veus un camí relativament fàcil a seguir per fer-ho.
Llavors surts al món real. I comences a rebre òsties per tot arreu, de la gent més diversa, de tots i cadascun dels sistemes socials que coneixes. Res no t'ajuda. Ets tu contra el món. I lluites, d'una manera o altra. Amb accions o amb idees, tant se val. Lluites.
Finalment et resignes. No és això companys, no és això. No és per a la lluita macrosocial/ macroeconòmica/ macroexistencial que hem nascut. Ens pensàvem que teníem veu i vot en aquest món però arriba el dur moment de veure't una formigueta, una mosca enmig d'una muntanya de merda.
Aleshores t'enutjes, t'adones que ets un inútil, que no serveixes per a res del que t'havies plantejat durant anys, que estàs perdut i que ningú et donarà un cop de mà perquè, amb sort, estarà igual de perdut que tu. Ets al fons del pou.
Tot està perdut? NI DE CONYA! Un cop ets al fons de tot, només queda un camí: pujar. Costarà més o menys, qui-lo-sa. Però és un camí que per primera vegada no té marges. Cadascú el pot interpretar com vulgui, sense pensar en tot el que hi ha hagut abans o el que vindrà. És un camí que surt d'un mateix. Estar enfonsat és potser el moment de llibertat màxima. En aquesta lliga no hi juga ni Plató, ni Bach, ni Spielberg ni Montilla.
Replanteges les teves expectatives. Deixes de voler canviar el macro per intentar gaudir i millorar del micro. Et tornes finalment PATXANGUERO. No deixes de tenir opinió. No deixes de pensar, però comences a gaudir de coses que potser mai havies gaudit. Coses micro: un sopar, una cervesa amb amics, la familia, l'amor...
Tornes a tenir veu i vot. Tornes a ser útil (per a uns pocs, per als teus, que és el més útil que has estat mai). Comences a gaudir. Comences a viure
1 comentari:
Carles,
Estic d'acord amb tot el que dius sobre el patxanguerisme. Ja ho sabia que "ser patxanguero no vol dir ser un dropo", però em sentia amb el deure de dir-ho (i no per tu).
Mira, et cito un fragment de "La fuerza de existir" de l'Onfray. Ell fa un revisió de l'epicurisme com a forma de vida. És molt interessant. Culpa les idees neoplatòniques agafades per la tradició judeocristiana com a principal origen de l'infelicitat a Occident:
"El punto en común de esa constelación de pensadores (referint-se als epicurs) y pensamientos irreductibles es un formidable cuidado en deconstruir los mitos y las fábulas para hacer este mundo habitable y deseable. Disminuir los dioses y los temores, los miedos y las angustias existenciales a encadenamientos de causalidades materiales; mitigar la idea de la muerte con una terapia activa aquí y ahora, sin inducir a morir en vida a fin de partir mejor cuando llegue el momento; buscar soluciones efectivas con el mundo y los hombres; preferir las modestas proposiciones filosóficas viables a las construcciones conceputales sublimes pero inservibles; rechazar el dolor y el sufrimiento como vías de acceso al conocimiento y a la redención personal; procurarse el placer, la felicidad, la utilidad compartida, la unión alegre; acceder a lo que pide el cuerpo y no proponerse detestarlo; dominar las pasiones y las pulsiones, los deseos y las emociones y no extirparlos brutalmente de sí. ¿La aspiración del proyecto de Epicuro? El puro placer de existir... Proyecto siempre de actualidad".
Publica un comentari a l'entrada