El dia que m'espera

Prenc el títol d'un dels articles que més em frepa del diari ARA (.cat) per explicar què faig aquest 31 de desembre.

Em desperto tard. Cap a dos quarts d'onze, que ahir vaig quedar-me a veure per enèsima vegada Ocean's Eleven. Què bons són el Pitt i el Clooney (qui vulgui canviar el verb ser per estar, ell mateix). M'aixeco i el primer que faig és anar a comprar el raïm per aquesta nit. Vénen uns amics a sopar a casa, així que per si de cas, en compro una mica més de dos quilos. Crec que m'he passat però sempre m'han dit que més val que en sobri...
Netejo la casa, l'excel diu que aquesta setmana em toca treure la pols, passar l'aspirador i fregar. Ho acompanyo d'una mica de jazz nadalenc i del sempre exitós ...All this time de l'Sting.

En acabat, m'assec aprop de la finestra del menjador per rebre els pocs rajos de sol que hi treuen el cap. Llegeixo el diari. M'agrada un "tuit" del Santi Cañizares que diu que en política, és tan ingnorant que fins i tot podria tenir un escó... I el Barça de bàsquet va guanyar al Madrid de 20 punts.

Tot esperant l'hora de fer el dinar (avui farem uns talls de xai acompanyats d'amanida) miro un parell de capítols de Cosas de Casa i em pregunto què se'n deu haver fet de l'Steve Urkel.

Mentre alguns se'n van a treballar, arriba la primera remesa d'amics. Dinem, fem el cafè i alguns se'n van al paradís de les migdiades.

Em toca començar a preparar el menú d'aquesta nit. El primer el porten els amics. Jo m'encarrego del segon. Faré un llenguado de Cambrils amb avellanes i llimona. A veure si triomfa. Les postres... mmm les postres que farà l'ArguinyANNA de casa!

Prepararem la taula. Perdré ben bé una horeta triant la música d'acompanyament del sopar. La gent anirà arribant, començarem a fer-la petar, farem uns previs i sense adonar-nos-en, haurà arribat l'hora de treure els més de 2 quilos de raïm. Ens desitjarem el millor pel 2011, de cor. Perquè no ho hem fet malament. Perquè ens toca que les coses ens rutllin. Recordarem la família i els amics, els que estan en d'altres festes paral·leles. Brindarem amb cava i acabarem el dia amb el dubte de sempre: comencem a menjar el raïm o encara són els quarts?

Reflexions democràtiques

El darrer programa "El Convidat", al qual he de dir que estic bastant enganxat, el Pau Riba, persona(tge) a qui no havia tingut ocasió d'escoltar més enllà d'alguna cançó, va comentar amb l'Albert Om el per què no creia en la democràcia i de fet, no havia anat mai a votar. Ho va explicar amb un símil que em va fer molta gràcia, alhora que resumia molt fàcilment allò que molts cops hem comentat en diverses converses de sobretaula.

El professor emmig de classe pregunta: "xics, algú sap quant és l'arrel quadrada de 237?". I els nens es queden amb cara de "a què coi pregunta aquest paio?".

Tot seguit el professor, resignat, pregunta: "a veure, i dos més dos, quant fan?". Aquí tots els alumnes criden alhora: "quaaaaaatre".

Donar-li el "poder" de decisió a la gent, vol dir que cal que entenguin el que se'ls hi diu. I si no ho entenen, no ho compren. Amb altres paraules, no ho voten. Per tant, irremeiablement, la democràcia empeny a fer només allò que una gran majoria pot arribar a copsar. I malauradament, la majoria de gent no està per copsar massa coses...

L'excel·lència és excel·lent perquè és poc extesa. Una democràcia mai no serà excel·lent. Com a molt, en el millor dels casos, serà mediocre. I tot amb tot, és el "menys dolent" dels sistemes... Sí que anem "arreglats"!

De Son Goku a Pedrito

Un parell de dies després d'un Barça-Madrid qualsevol, tot parlant del partit amb diversos col·legues, amics, companys i coneguts, vaig reflexionar sobre el perquè de les emocions que em desperta aquest Barça. I vaig descobrir que el meu cervell (que és d'on vénen les emocions, no ho oblidem), quan veu el Barça fent coses com les d'aquesta jornada i després de tot el que s'havia escrit aquí i a l'altra banda de la franja, funciona d'una manera vellament coneguda.

Tot va sorgir d'una frase que vaig dir sense pensar massa: "el 5-0 del Barça al Madrid va ser una lluita entre el Bé i el Mal". I per una vegada (una altra potser), va guanyar el Bé.

El Barça representa els valors de l'humilitat, esportivitat, saber fer, afany de superació, excel·lència. I finalment, ara, VICTÒRIA.

I el Madrid... deixem-ho estar. Només escric MOU, CR7, Ramos, Florentino...

Rumiant doncs, què m'havia fet decantar quan era petit cap a buscar la primera opció i no la segona, vaig anar a petar al més profund del meu ésser: BOLA DE DRAC.

Sempre he sabut que en part, sóc com sóc per culpa (gràcies a) d'aquesta sèrie del Toriyama. I aquí el que valia era la bondat, fer les coses bé i sí, patir per assolir els objectius, però al final, arribar a l'excel·lència, paradís, Ítaca, digues-li com vulguis, pel camí del Bé. Els dolents te la jugaven, però al final, sempre guanyava el Goku.

Suposo que el Barça ara és una mica aquest referent que fa tant de temps que no tenim. Ja havia comentat anteriorment (i mira que fa anys que no escric) que estem vivint sense referències. No sabem a què jugar, quin camí seguir, quins valors ens toca interioritzar... Crisi de valors? SÍ, amb majúscules. Trepar com sigui, aplicant "melashudisme" a la resta de gent? I tant! QDPC a tots, menys a mi!

I per això m'agrada tant aquest Barça. I per això tenia els ulls plorosos el dilluns. Sí, 5 golets al Madrid. Sí, que bombin al Cristià (anticrist de l'ESPORT i els valors ESPORTIUS). Però sobretot perquè un cop més, encara que passi poc, els bons també guanyen. I de quina manera. No sé si guanyaré mai, però sí que sé quin camí vull triar. I això, en aquests dies incerts, és tota una sort.

Salut, companys!