Un parell de dies després d'un Barça-Madrid qualsevol, tot parlant del partit amb diversos col·legues, amics, companys i coneguts, vaig reflexionar sobre el perquè de les emocions que em desperta aquest Barça. I vaig descobrir que el meu cervell (que és d'on vénen les emocions, no ho oblidem), quan veu el Barça fent coses com les d'aquesta jornada i després de tot el que s'havia escrit aquí i a l'altra banda de la franja, funciona d'una manera vellament coneguda.
Tot va sorgir d'una frase que vaig dir sense pensar massa: "el 5-0 del Barça al Madrid va ser una lluita entre el Bé i el Mal". I per una vegada (una altra potser), va guanyar el Bé.
El Barça representa els valors de l'humilitat, esportivitat, saber fer, afany de superació, excel·lència. I finalment, ara, VICTÒRIA.
I el Madrid... deixem-ho estar. Només escric MOU, CR7, Ramos, Florentino...
Rumiant doncs, què m'havia fet decantar quan era petit cap a buscar la primera opció i no la segona, vaig anar a petar al més profund del meu ésser: BOLA DE DRAC.
Sempre he sabut que en part, sóc com sóc per culpa (gràcies a) d'aquesta sèrie del Toriyama. I aquí el que valia era la bondat, fer les coses bé i sí, patir per assolir els objectius, però al final, arribar a l'excel·lència, paradís, Ítaca, digues-li com vulguis, pel camí del Bé. Els dolents te la jugaven, però al final, sempre guanyava el Goku.
Suposo que el Barça ara és una mica aquest referent que fa tant de temps que no tenim. Ja havia comentat anteriorment (i mira que fa anys que no escric) que estem vivint sense referències. No sabem a què jugar, quin camí seguir, quins valors ens toca interioritzar... Crisi de valors? SÍ, amb majúscules. Trepar com sigui, aplicant "melashudisme" a la resta de gent? I tant! QDPC a tots, menys a mi!
I per això m'agrada tant aquest Barça. I per això tenia els ulls plorosos el dilluns. Sí, 5 golets al Madrid. Sí, que bombin al Cristià (anticrist de l'ESPORT i els valors ESPORTIUS). Però sobretot perquè un cop més, encara que passi poc, els bons també guanyen. I de quina manera. No sé si guanyaré mai, però sí que sé quin camí vull triar. I això, en aquests dies incerts, és tota una sort.
Salut, companys!
3 comentaris:
Intentant explicar perquè el Barça era l'equip que seguien els japonesos, i perquè estaven meravellats amb l'equip, vaig arribar a les mateixes conclusions. (Ja ho diem que anem per branques diferents pero acabem petant al mateix arbre!)
Personalment, que no soc allò que es diu un seguidor de l'esport, però que ja fa la tira que segueixo al Barça, aquests ultims anys estic gaudint d'una sèrie que ni LOST ni polles!
Aquest equip aixecat del no-res per l'ara diputat Laporta, remuntant una lliga però sense guanyar-la, guanyant la següent, caient en un pou de preocupació i quan tot semblava anar a l'infern apareix Pep, qui menys esperaven, i tal com arriba la clava, ens fa somiar i ho guanya absolutament TOT.
Però l'any següent és troba un algú que li barra el pas a Europa de mala manera i pels péls. I el gran rival blanc del Barça, no dubta en portar aquest paio a les seves files, per fer el que vulgui amb el club, però amb una condició: guanyar al Barça.
I tot sembla indicar-ho, els números semblen tenir un favorit, però... però... 1... 2... 3... 4... 5! Prou! Prou! Ni en les americanades més nyonyes les coses van així!
Litus, paro perquè m'emociono! I recorda que a ca meva tenim el Plus! ;)
Aps! I Bentornat! Que vagi per llarg!
http://mesuresdrastiques.wordpress.com/
Publica un comentari a l'entrada