diumenge, 17 de juliol del 2011

Retorn a Formentera

Ja hem tornat de Formentera. Una setmana de vacances, platja, italians, aftersun, música, natura, mar, para-sols, motos, vaixells, carreteres, camins, cales...
Però com em sol passar cada cop que viatjo, el que m'emporto no és tant allò que has vist com allò que has sentit.

La paraula clau és "ritme". Potser perquè és una illa. Potser perquè realment encara conserva una mica de paradís mediterrani, com diu la publicitat de l'illa, potser per la sal que porta l'ambient, potser pels (pocs) autòctons que encara conserven un cert estil hippie. El ritme d'aquests dies ha xocat frontalment amb el ritme a què ens té acostumats la vida a Barcelona (i rodalies). Tot i que hem llegit diaris, amb l'esperança que tot fotés un pet que ens obligués a quedar-nos allà, aquests 8 dies no he tingut al cap conceptes tan quotidianament nefastos i perquè no dir-ho, inútils per a la vida, com nòmina, hipoteca, responsabilitats, stress, nervis, o fins i tot, fascitis plantar.

Inevitablement sorgeix l'eterna pregunta: "vaig per bon camí?". Aquest camí que normalment no ens atrevim a definir, és el camí ineludible de la felicitat. Deixant de banda temes propis dels llibres d'autoajuda com ara si la felicitat és el camí o l'objectiu, el cert és que tinc la sensació d'acostar-me a aquestes idees més per la via de les coses "fàcils" que no pas de la immensa dificultat que ens estem/estan muntant com a "vida moderna". Com diu la cançó que ens ha servit de banda sonora del viatge, "me sobren paraules".

Una cala, una posta de sol, olors de mar, de pinassa, una terrasseta, conversar, gaudir del silenci... Impossible no preguntar-se si no estem una mica perduts. Mentre segueixo païnt el retorn i preguntant-me "per què?", el que sé segur és que la sensació de pau que he tingut a Formentera en uns pocs dies, és molt complicat tenir-la a la "civilització". Serà que en el fons sóc un hippie. Serà que l'aire pur em destrossa els pulmons, acostumats a la pol·lució. Serà el tall que m'he fet al peu amb les roques d'una cala i que fa pinta d'haver-se infectat només trepitjar terres barcelonines. Serà que estava molt ben acompanyat. Serà que tinc ganes de tornar-hi amb tu. La propera vegada, la noia de la foto no serà una desconeguda. I la posta de sol, i la pau, encara seran més increïbles.

3 comentaris:

txon ha dit...

Me n'alegro de saber que el viatge va anar tan bé! I sí, com molt bé dius, no necessitem massa cosa per a gaudir de nosaltres mateixos.

Una abraçada i ens veiem aviat!
Joan Arnau

Anònim ha dit...

Formentera, Eivissa, Palma, i ses Illes Balears en general són sa meva assignatura pendent. Ja veig que m'ho recomànes!

Litus_7x24 ha dit...

Home, i tant que ho recomano! A més, hi hem d'anar prou gent com per reconquistar Formentera als italians!