I és que ja fa un bon temps que un gran percentatge de la música que escolto és feta molt aprop de casa. La situació musical actual no té massa a veure amb el que teníem fa un temps. Mai no vaig ser un gran defensor de l'anomenat "rock català". Si bé podia tenir un aire reivindicatiu útil per als concerts de camps de futbol dels pobles i sí, fins i tot ser capaç d'omplir un Sant Jordi d'estelades, no anava molt més enllà quant a originalitat, qualitat de les composicions i poesia de les lletres.
Ara la cosa és diferent. La meva playlist és farcida de música. I a més de casa. L'entenc! I no és per un atac de patriotisme agut sinó perquè aquestes produccions competeixen directament amb els grups més potents a nivell internacional, quan no la superen. De fet, no ha estat cosa d'un dia. Vaig començar amb algun disc d'Antònia Font, al cap d'uns anys Mazoni, Mishima. Més tard el boom de Manel i companyia... I de cop i volta t'adones que pots escoltar 2 o 3 hores seguides de bona música pop o rock sense anar a petar a l'idioma de Shakespeare (tot i que de vegades ells mateixos l'utilitzin, i és que els monosíl·labs anglesos dónen molt de joc).
Des d'aquí el meu modest agraïment a tota aquesta gent que ha cregut en la música, abans (no dic pas "enlloc de") que en la bandera. No patiu, que la bandera oneja sola si les coses es fan bé.
Si abans escoltava l'A Kind of Magic de Queen quan volia sentir quelcom familiar i potent, ara solc recórrer al Batiscafo Katiuskas d'Antònia Font. Quan abans repassava la discografia de The Cure prèvia al Lullaby, ara faig cap als primers discs de Mishima. Quan buscava energia en la canço Personal Jesus de Depeche Mode, ara faig cap a l'Eufòria de Mazoni...
I si voleu una versió acústica d'un clàssic, escolteu la primera cançó de la llista que us deixo a continuació. Us recomano escoltar els discs sencers. Això només és una tria. Però és una bona tria. Treieu i afegiu el que volgueu. Espero les vostres preferides amb candeletes!
Manel - La gent normal (versió de Common People de Pulp)
3 comentaris:
Estic d'acord, i crec que seguirà anant a millor—a nivell de qualitat musical. Durant i després la dictadura, és normal que la major part de música pop feta a Catalunya tingués algun tipus d'aire reivindicatiu, i els grups no es plantegessin massa coses a nivell estrictament musical.
Tot i així, també t'he de dir que a alguns dels grups que menciones potser els faltaria tenir una actitud més crítica amb l'status quo actual. No em refereixo a treure la bandera i cridar "visca Catalunya"; em refereixo a deixar de banda aquesta cosa naïf i isolació envers la resta del món (les lletres de Manel són així, per exemple). A part, el corrent naïf no és original en absolut (tot i que potser ara torna amb força a causa de la forta crisi que pateix el món occidental, com dient: no m'importa una merda res i per això em poso a fer música "banal"). Però aquesta, en la meva opinió, no és la resposta.
Acabo el meu post amb una pregunta: podria ser que aquests grups que anomenes són coneguts i reben reconeixement perquè, precisament, fan música que al sistema ja li convé? (la música sí que té més qualitat que Els Pets, Sopa de Cabra, o Sau, però honestament, tampoc és una cosa extraordinària, ni molt menys!).
Totalment d'acord amb el moment dolç de grups que fan bona música i en català. Jo tampoc vaig estar molt dins del tema del rock català tot i que per època podria correspondre'm, però en canvi ara sí que n'escolto força.
Que segueixi per molt de temps!
D'acord amb el que dius Joan Arnau. Però arriba un moment que millor fer coses ben fetes, encara que siguin poc reivindicatives. Al final, les coses ben fetes, dins de cada nivell, són la millor propaganda. És el de sempre. Fem les coses bé aquí. I ja vindran a la nostra. I si no, bon vent i independència nova ;)
Doctor J! Quina grata sorpresa la teva visita! Salut i patxanga!
Publica un comentari a l'entrada