Nada es gratis

Tot just acabo la lectura del llibre de Jorge Juan (que no deixa de ser un pseudònim de sis economistes de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada - FEDEA).

Primera part dura. Explica els orígens de la crisi i de la situació actual (la primera està continguda en la segona però els dos conceptes no tenen una relació d'igualtat entre sí). Dura per espessa. I dura perquè mostra que hi havia molts indicis de cap on estàvem anant. Però ens hem tornat uns experts en allò del "ande yo caliente...".

Segona part més positivista. Es proposen mesures correctores i solucions a determinats aspectes clau. Ara bé; gran part d'aquestes mesures xoquen frontalment amb el "spanish way of life" (no tant amb el "catalan" però això és un altre tema...).

Pel que fa a les mesures financeres per resoldre la crisi del deute, els autors parlen de separar aquelles institucions "importants" (Santander, BBVA, CaixaBank i ¿Bankia?) de la resta. És semblant a la idea de banc dolent que comentava alguna proposta electoral... Només en cas de problemes en els grans, s'haurien de destinar fons públics dels contribuents. Per a la resta, entengui's caixes i bancs menors, en cas de fallida, simplement se'ls ha de deixar caure. Cal tornar a la idea que si has invertit equivocadament, perds i tanques, contrària a la massa extesa "si guanyo, guanyo i si no ja em rescataran". D'altra manera, és el poble qui està pagant els excessos i equivocacions d'uns pocs que buscaven, sovint, un enriquiment massa ràpid.

La segona mesura financera que s'analitza parla de creixement econòmic. Per aconseguir-ho, cal revisar la immensa burocràcia del sistema espanyol, així com els anacrònics mecanismes de diàleg entre el mercat laboral i els sectors sindicals. El llibre comenta com qüestions com la temporalitat de contractes, sovint és el resultat d'una mala negociació i de l"apoltronament" sindical (també empresarial, compte) en aquest sentit, enlloc de valorar altres idees com competitivitat, objectivitat, excel·lència...


Finalment, el llibre resumeix en tres pilars fonamentals allò que s'anomena la "reforma estructural", que no és més que deixar antics valors enrera i mirar realment endavant amb ulls "europeus" en el sentit nòrdic de la paraula.

Educació: cal una reforma educativa que redueixi el fracàs escolar però sobretot, premiï l'excel·lència, especialment a nivell d'institucions. En aquest sentit, el llibre apunta el fet que no hi ha cap universitat espanyola entre les dues-centes millors del món (200!!). Entre les mesures concretes per assolir aquest objectiu, es parla d'una assignació de recursos per objectius per tal de garantir la competitivitat i la recerca de la innovació a les universitats per exemple, enlloc de l'actual assignació directa. També es parla de l'avaluació objectiva del personal docent, per molt que aquest tema sembla que aixeca polseguera en un entorn sovint críptic i "personal" com pot ser una aula.

Mercat laboral: s'atribueix a la dualitat entre contractes temporals i indefinits gran part del problema actual. La inestabilitat dels contractes temporals dificulta l'especialització o la formació laborals. Per altra banda, les costoses condicions associades als indefinits, fa que les empreses siguin reticents a aquest tipus de contractes. L'opció proposada és un sol contracte indefinit prou flexible com per premiar i assegurar el lloc a aquells que porten temps i s'ho guanyen, així com que no comporti un greuge important per l'empresa que decideix prescindir d'un treballador que ben aviat decep en el seu rendiment.

Reforma administrativa: resumint molt aquest punt: burocràcia no, gràcies.

Per tant, de la lectura d'aquest llibre en trec el següent:

Burocràcia + apoltronament + "xanxullo" + corrupció + aprofitar-se de tot i de tothom + analfabetisme + vendre fum = CRISI (intenteu pensar en un país que es pugui definir amb aquests conceptes... en coneixeu algun? Comença per EJ i té una Ñ ben grossa?)

Competitivitat + valors individuals i col·lectius + objectius concrets + eficiència + esforç + valoració de l'esforç + educació + excel·lència = ... ni idea. Mai no he viscut en un país com aquest. Potser si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora... O potser si ens deixen seguir l'exemple escocès...

Breu reflexió sobre el positivisme

S'ha acabat el "rajar pel rajar". Els "això és una merda" i els "la cosa està fotuda". Especialment, ja n'hi ha prou del "virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

S'ha acabat el pensar que les coses vindran fetes o no vindran. Que cadascun de nosaltres ocupa un lloc simplement d'espectador i que no tenim ni veu ni vot ni cap tipus de capacitat de modelar l'entorn que ens toca viure. Prou.

Mori la idea que només els trepes aconsegueixen els seus objectius i que com que nosaltres no en som, mai no aconseguirem res. S'ha acabat acotar el cap quan intentes fer alguna cosa, per petita que sigui i en qualsevol àmbit, no te'n surts i el de davant teu t'engega un "ja t'ho deia, jo" o un "es veia venir".

Prou de pensar que la teva realitat surt als telenotícies, als diaris i als blocs de macroeconomia i política.

És l'hora de tornar a la realitat. A la nostra. No a la dels diaris. A la realitat de debò. A la que respires, toques i sents cada dia. És l'hora de millorar aquesta realitat. És l'hora de fer les coses bé. Les més petites, sobretot. És l'hora de tenir una paraula amable, d'estimar tant la gent com el que fas, de fer bé la teva feina.

D'acord que és una batalla a priori desigual però no lluitar-la només pot conduir-nos a la més fosca de les tenebres. Lluitar-la, la guanyis o no finalment, ens estarà portant pel camí de la plenitud i qui sap, si de la felicitat.

Cultura Patxanguera Peta Fort... Hot Chip - One Life Stand [2010]

Ets capaç d'imaginar-te a Massive Attack rebentant una pista de ball? A l'estiu li demanes una mica més que el so enllaunat de Maxima, Flaix, 40's? Vols sentir la BSO que hauria de sonar a l'entrada de qualsevol club mentre saludes els teus "falsiamics" assenyalant-los amb els dos dits índex i mous el coll sincopadament com si estiguessis amb els tres energúmens de Movida en el Roxbury? Busques qualitat de so, poques pretensions artístiques, hypes continus i especialment, una cançó per dedicar als teus amics una nit qualsevol?

Escolta Brothers. Temazo sentimentaloide que aconsegueix el seu objectiu amb escreix. Un cop t'hagi saltat la llagrimeta imaginant-te conduint mentre al teu costat, el teu col·lega dorm la mona, comença pel principi del disc. Hauràs deixat enrera el neguit de quin hit pot oferir-te Hot Chip i estaràs en predisposició d'escoltar un disc molt complet, amb temes per conduir amb la finestreta baixada i treure el braç com Hand me down your love o Alley cats. Trobaràs una mica més de foscor a One life stand, perquè no només d'escala major viu l'home. I rebenta. Escolta la progressiva Thieves in the night. Recorda una mica el petardeo dels BackStreet Boys amb I feel better. Relaxa't a la llum de la lluna amb Slush i acomiada't fins la propera escolta de l'àlbum amb el bonrollisme final de Take it in.

El que dèiem. Un àlbum sensacionalista, en el sentit no estrictament pejoratiu de l'expressió. Tal i com està la cosa, trobar un disc prou "original" (que Déu em perdoni per referir-me en aquests termes a la música moderna) com aquest, és de valorar. Escolteu-lo. Encara que no us agradi, no haureu perdut el temps.

Ah, evidentment, això no ho sentireu a la ràdio...

[link a la Spotify playlist de Cultura Patxanguera] Cultura Patxanguera

Retorn a Formentera

Ja hem tornat de Formentera. Una setmana de vacances, platja, italians, aftersun, música, natura, mar, para-sols, motos, vaixells, carreteres, camins, cales...

Però com em sol passar cada cop que viatjo, el que m'emporto no és tant allò que has vist com allò que has sentit.

La paraula clau és "ritme". Potser perquè és una illa. Potser perquè realment encara conserva una mica de paradís mediterrani, com diu la publicitat de l'illa, potser per la sal que porta l'ambient, potser pels (pocs) autòctons que encara conserven un cert estil hippie. El ritme d'aquests dies ha xocat frontalment amb el ritme a què ens té acostumats la vida a Barcelona (i rodalies). Tot i que hem llegit diaris, amb l'esperança que tot fotés un pet que ens obligués a quedar-nos allà, aquests 8 dies no he tingut al cap conceptes tan quotidianament nefastos i perquè no dir-ho, inútils per a la vida, com nòmina, hipoteca, responsabilitats, stress, nervis, o fins i tot, fascitis plantar.

Inevitablement sorgeix l'eterna pregunta: "vaig per bon camí?". Aquest camí que normalment no ens atrevim a definir, és el camí ineludible de la felicitat. Deixant de banda temes propis dels llibres d'autoajuda com ara si la felicitat és el camí o l'objectiu, el cert és que tinc la sensació d'acostar-me a aquestes idees més per la via de les coses "fàcils" que no pas de la immensa dificultat que ens estem/estan muntant com a "vida moderna". Com diu la cançó que ens ha servit de banda sonora del viatge, "me sobren paraules".

Una cala, una posta de sol, olors de mar, de pinassa, una terrasseta, conversar, gaudir del silenci... Impossible no preguntar-se si no estem una mica perduts. Mentre segueixo païnt el retorn i preguntant-me "per què?", el que sé segur és que la sensació de pau que he tingut a Formentera en uns pocs dies, és molt complicat tenir-la a la "civilització". Serà que en el fons sóc un hippie. Serà que l'aire pur em destrossa els pulmons, acostumats a la pol·lució. Serà el tall que m'he fet al peu amb les roques d'una cala i que fa pinta d'haver-se infectat només trepitjar terres barcelonines. Serà que estava molt ben acompanyat. Serà que tinc ganes de tornar-hi amb tu. La propera vegada, la noia de la foto no serà una desconeguda. I la posta de sol, i la pau, encara seran més increïbles.

Moody's o com creuar Diagonal amb Francesc Macià amb els ulls embenats seguint un cec que s'ha deixat a casa el sensor que fa que els semàfors sonin

Llegeixo a un diari com un altre la següent notícia: "Brussel·les posa en dubte l'honradesa de les agències financeres de qualificació".

L'intrèpid lector, avesat als paranys lingüístics proposats a diari per la premsa esportiva, ho haurà captat ràpidament: no és correcte unir en una mateixa sentència els mots "honradesa" i "financeres". Encara més incorrecte és que la primera sigui una qualitat atribuïda a la segona.

De totes maneres, suposem que obviem aquesta minúcia. Suposem que intentem esbrinar què volen dir les lletres d'aquest titular. Fins i tot som capaços d'entendre les paraules que el componen. I el següent pas, només apte per a autèntics kamikazes de la vida, és esforçar-nos titànicament per copsar la idea que ens vol transmetre (presumptament) el redactor. Jo ho he intentat i el resultat és el següent:

Brussel·les és un lloc adient per governar una colla d'inútils anomenats "europeus". No en va és aquí on tenen aquell nano que pixa contínuament. No cal dir quina és la boca destinatària de tal quantitat de fluïds corporals (deu haver menjat espàrrecs? Déu meu, espero que no!). I és que com diu el rapsoda Mohamed Jordi, "se'ns pixen a la boca i ens pensem que és pipí d'àngel".

Bé. Tenim l'"on". Ara anem al "què". Agència financera de qualificació. La majoria de llibres i llocs web les defineixen com entitats independents que valoren a d'altres empreses, bancs o fins i tot països, la seva solvència. Aquesta valoració finalment esdevé un indicador que relaciona els dos conceptes clau de les finances: risc i rendibilitat.

A mi que aquestes coses em sonen a mandarí, el que em ve al cap és dir que aquestes entitats independents aconsellen a on t'has de deixar la pasta i a on no. Molt bé. És una feina com una altra. El problema ve quan se'ls hi fa massa cas a aquesta gent. Imagineu que gent (presumptament) seriosa com el govern d'un país (o d'un continent, o del món sencer) els hi fa cas a ulls clucs. Imagineu... o obriu el diari de demà.

Molt bé. Ja tenim l'"on" i el "què". Amb això ens dóna per fer un petit raonament. El meu és el següent:

1) Una "entitat independent" com una agència de qualificació busca el mateix que tota "entitat independent": guanyar diners, molts diners.

2) Esperar honradesa d'una empresa que no crea res, em sembla si més no ingenu.

3) Que qui espera aquesta honradesa sigui un govern, és per flipar.

4) Que aquest govern sigui el de tot un continent, és per aprofitar i unir-se al darrer viatge de l'Atlantis a l'espai.

5) L'home ha muntat un sistema tan immensament complex i tant artificial com és el Capitalisme, que ha fagocitat als seus creadors, als ideòlegs, als seguidors, i fins i tot han aconseguit arrossegar cap a l'abisme els qui no hi havien cregut o si més no, se'n mostraven més escèptics. Això no hi ha Déu que ho controli. Bé, de fet sí que hi ha algú que ho controla, de moment. Són entitats independents. Sort en tenim d'elles...

La música en català ha mort. Visca la música!

I és que ja fa un bon temps que un gran percentatge de la música que escolto és feta molt aprop de casa. La situació musical actual no té massa a veure amb el que teníem fa un temps. Mai no vaig ser un gran defensor de l'anomenat "rock català". Si bé podia tenir un aire reivindicatiu útil per als concerts de camps de futbol dels pobles i sí, fins i tot ser capaç d'omplir un Sant Jordi d'estelades, no anava molt més enllà quant a originalitat, qualitat de les composicions i poesia de les lletres.

Ara la cosa és diferent. La meva playlist és farcida de música. I a més de casa. L'entenc! I no és per un atac de patriotisme agut sinó perquè aquestes produccions competeixen directament amb els grups més potents a nivell internacional, quan no la superen. De fet, no ha estat cosa d'un dia. Vaig començar amb algun disc d'Antònia Font, al cap d'uns anys Mazoni, Mishima. Més tard el boom de Manel i companyia... I de cop i volta t'adones que pots escoltar 2 o 3 hores seguides de bona música pop o rock sense anar a petar a l'idioma de Shakespeare (tot i que de vegades ells mateixos l'utilitzin, i és que els monosíl·labs anglesos dónen molt de joc).

Des d'aquí el meu modest agraïment a tota aquesta gent que ha cregut en la música, abans (no dic pas "enlloc de") que en la bandera. No patiu, que la bandera oneja sola si les coses es fan bé.

Si abans escoltava l'A Kind of Magic de Queen quan volia sentir quelcom familiar i potent, ara solc recórrer al Batiscafo Katiuskas d'Antònia Font. Quan abans repassava la discografia de The Cure prèvia al Lullaby, ara faig cap als primers discs de Mishima. Quan buscava energia en la canço Personal Jesus de Depeche Mode, ara faig cap a l'Eufòria de Mazoni...

I si voleu una versió acústica d'un clàssic, escolteu la primera cançó de la llista que us deixo a continuació. Us recomano escoltar els discs sencers. Això només és una tria. Però és una bona tria. Treieu i afegiu el que volgueu. Espero les vostres preferides amb candeletes!

Manel - La gent normal (versió de Common People de Pulp)

Mazoni - Eufòria

Antònia Font - Boreal

Mishima - El temple

Joan Miquel Oliver - Polo de llimona

Sanjosex - Temps o rellotge

Adrià Puntí - Viatge d'un savi vilatrista

Roger Mas - Caminant

The New Raemon - M'agradaria ser un lemur

Canimas - Em trenco

Tahrir no és Gràcia

Hi ha dies que sense cap motiu, estàs emprenyat. Avui és un d'aquells dies, poc freqüents i alhora normalment productius (destructius, sí, però productius).

Com de costum, arribant a casa després d'un dia de bona feina (ja!), m'he posat el 3/24 i m'he estirat al sofà. I després de veure algunes notícies dels enfadats fabricants de cotxes, del Felip Puig i l'enèssim comentari sobre els 80, ara els 30 i demà els 3,1416, han vingut les notícies de les revoltes dels països musulmans (perdoneu per simplificar-ho tant, però estic de mala llet i no vull pensar ara si són de l'Orient Mitjà, del pròxim, o del de més enllà) en contra dels governs i de tot plegat. Bahrein ha enviat l'exèrcit a "convidar" els manifestants a retirar-se i a Líbia directament s'ho fan entre ells; no els cal cap exèrcit per matar-se els uns als altres. Exposats els fets, aquí van els meus comentaris:

1) És evident que les crisis d'aquests països arriba massa tard. Almenys per la resta de món. Els informatius ja n'han tingut prou amb Egipte (i una miqueta Tunísia). Per tant, posem una punteta d'informació aquí i prou. A parlar del Barça que és més notícia! Es veu que ha perdut! Informació? JA!

2) Seguint amb aquest fil de la manipulació a la qual som sotmesos de manera sistemàtica per tot el tinglado periodístic, ja fa dies també que em corria pel cap una qüestió de números.

Resulta que a la plaça Tahrir d'El Caire hi havia 1.000.000 de persones aproximadament segons les notícies que tiren més alt, els dies de més impacte. Òstia, que es reuneixin 1.000.000 de persones a un país on són 83.082.869 segons la viquipèdia està molt bé. Fins i tot serveix perquè desaparegui un règim de 30 anys.

Però que passi a un lloc com el Passeig de Gràcia, amb un número semblant de manifestants, però d'una població de 7.000.000, no és indicatiu de res. Bé, en aquest cas, segons alguns mitjans hi havia 2 persones, un poni, dues cabres i un turista anglès perdut.

En fi. Ja sabeu que això és "tal com rajo". No és pas la meva intenció concloure que les manifestacions d'Egipte tinguin menys veritat que la de Barcelona. Ni a l'inrevés. Només poso de manifest el tractament desigual que se'n fa per part dels mitjans de comunicació arreu, que tenen la paella pel mànec, més del que segurament ens pensem. No els hi fem massa cas. Pel Barça sí. Però per poca cosa més. La veritat, si és que existeix, no la trobarem a un paper, ni a una caixa tonta. A no ser que poseu el canal Gran Hermano 24h. Allò sí que és la veritat de la nostra societat.