diumenge, 24 de juliol del 2011

Cultura Patxanguera Peta Fort... Hot Chip - One Life Stand [2010]

Ets capaç d'imaginar-te a Massive Attack rebentant una pista de ball? A l'estiu li demanes una mica més que el so enllaunat de Maxima, Flaix, 40's? Vols sentir la BSO que hauria de sonar a l'entrada de qualsevol club mentre saludes els teus "falsiamics" assenyalant-los amb els dos dits índex i mous el coll sincopadament com si estiguessis amb els tres energúmens de Movida en el Roxbury? Busques qualitat de so, poques pretensions artístiques, hypes continus i especialment, una cançó per dedicar als teus amics una nit qualsevol?

Escolta Brothers. Temazo sentimentaloide que aconsegueix el seu objectiu amb escreix. Un cop t'hagi saltat la llagrimeta imaginant-te conduint mentre al teu costat, el teu col·lega dorm la mona, comença pel principi del disc. Hauràs deixat enrera el neguit de quin hit pot oferir-te Hot Chip i estaràs en predisposició d'escoltar un disc molt complet, amb temes per conduir amb la finestreta baixada i treure el braç com Hand me down your love o Alley cats. Trobaràs una mica més de foscor a One life stand, perquè no només d'escala major viu l'home. I rebenta. Escolta la progressiva Thieves in the night. Recorda una mica el petardeo dels BackStreet Boys amb I feel better. Relaxa't a la llum de la lluna amb Slush i acomiada't fins la propera escolta de l'àlbum amb el bonrollisme final de Take it in.

El que dèiem. Un àlbum sensacionalista, en el sentit no estrictament pejoratiu de l'expressió. Tal i com està la cosa, trobar un disc prou "original" (que Déu em perdoni per referir-me en aquests termes a la música moderna) com aquest, és de valorar. Escolteu-lo. Encara que no us agradi, no haureu perdut el temps.

Ah, evidentment, això no ho sentireu a la ràdio...

[link a la Spotify playlist de Cultura Patxanguera] Cultura Patxanguera

5 comentaris:

txon ha dit...

Ei, sinó et sap greu, i amb tota l'estima del món, m'agradaria fer una miqueta de crítica d'aquest post.

M'agrada la idea d'escriure un bloc sobre música com em vas dir—d'opinar amb criteri, etc. Ara bé, m'agradaria saber quina era la teva intenció amb aquest escrit. Al meu entendre, jo em pensava que explicaries per quins motius musicals consideres que aquest disc és bo, però m'he trobat que no has parlat de música realment. Parles del sentimentalisme de "Brothers", un tema que aconsegueix "el seu objectiu amb escreix", però no expliques què entens per "sentimentaloidisme" i quin és l'obectiu del tema, almenys segons el teu parer. L'altra vegada que parles de música és quan anomenes la "foscor" del tema "One Life Stand", però tampoc expliques què vols dir amb això. Què és "foscor" al teu entendre? Per quins motius és fosca aquesta cançó?

En fi, tampoc sóc tonto, perquè entenc que l'escrit està fet amb un estil molt col·loquial i que no pretens fer un anàlisi seriós del disc; sóc plenament conscient d'això. Però, llavors quin valor li dónes a allò que has escrit? A mi, al meu entendre, m'hagués agradat que haguessis parlat de música (dels ritmes que hi ha, dels tipus de sons que surten al disc, de les lletres, i posteriorment potser explicar què és el que trobes original i per quins motius).

Però igualment m'escoltaré el disc, ja que no el coneixia! Així que gràcies igualment.

Litus_7x24 ha dit...

Més tard et faré la dissertació si vols sobre tots els dubtes que et surten. De moment basti amb algun comentari.
L'objectiu és bàsicament donar opcions alternatives al que sona contínuament per la ràdio. L'escrit no va dirigit a cap erudit de la música, no estic parlant de trascendència i fins i tot, no estic parlant d'art. Simplement transmeto el que m'evoquen a mi aquestes cançons. Seria una xorrada immensa intentar trascendir des d'un blog personal. Un blog personal és personal perquè hi buides el pap amb un o altre tema. En el cas de la música, i d'aquesta entrada en concret, simplement busco allò que m'agradaria trobar-me a mi, que és que algú em recomani música, amb un argument un xic més elaborat que simplement, perquè és el que es porta ara. Però d'aquí, a fer una crítica artística... Déu me'n guard!

Gracis (en balear) pel comentari!

txon ha dit...

Entenc el què em vols dir, però en cap moment t'he demanat que dirigeixis l'escrit a "cap erudit de la música", ni que parlis de trascendència o d'art. De fet, tampoc et demano que facis una crítica artística del disc. El que sí que m'agradaria haver trobat és que haguessis parlat de música i això, malauradament i des del meu punt de vista, no ho has fet. Dius que busques "que algú et recomani música" amb arguments més elaborats que dir senzillament "perquè això és el que es porta ara"; que per aquest motiu escrius, i això està molt bé. Però el que et vull dir és que tu tampoc has fet això en aquest escrit, ja que sí que recomanes el disc, però no dónes cap raó musical per la qual el disc val la pena.

Per què val més la pena aquest disc que allò—i et cito—"que sona contínuament per la ràdio"? És això el que vull que m'expliquis. Que tu m'expliquis això no vol dir necessàriament que escriguis per un públic erudit o que vulguis "trascendir"; l'únic que entenc que vol dir és que almenys em parlis de música, que sembla ser—com dius—que és el què vols realment.

Litus_7x24 ha dit...

Bé, en el teu darrer comentari probablement hi rau la qüestió; quan dius que no he parlat de música, no puc més que no estar-hi d'acord.

Si bé és cert que de qualsevol tema se'n pot parlar des d'infinits plans, la música no n'és una excepció. Entenc que potser tu que tens un coneixement i per tant, un llenguatge més "descriptiu" de la música, pots comentar i parar atenció en paràmetres que per a mi ni tan sols existiran mai. Això no treu però, que dir que una cançó t'agrada o no, simplement, ja és parlar de música. Encara més és parlar de música el fet de comentar què em transmet a mi un tema, un autor, un gènere.

T'admeto, per altra banda, l'error en l'objectiu: la ràdio no té per què ser pitjor que una altra cosa. També hi sonen, de tant en tant, coses que m'agraden (deixem de banda si són "bones" o no). Igual que mil vegades he dit, que de tant en tant, allò que agrada a tothom, també m'agrada a mi, per molt que intenti ser prou objectiu com per no empassar-me el primer que sento als "mass media".

Pel que fa a la teva croada contra la "no concreció" dels termes en què es parla. Sense escoltar el disc, no té sentit preguntar què entenc per "sentimentalisme" o la seva vessant patxanguera "sentimentaloidisme" i és que si en una cançó, la tornada diu "it's a wild love that I have for my brothers" fins a 19 vegades, crec que "nohasefaltadesirnadamás". Foscor? La cançó que et comento com a "fosca" simplement la diferencio de la tonalitat alegre de la majoria de temes. Entraria això en la definició i etiquetatge de "dark" o quelcom semblant? Sincerament: me la sua. En el sentit, repeteixo, que això és el que em transmet a mi, independentment del que estigui establert com a "dark".

Resumint, com la majoria de vegades que parlo d'art, la meva opinió és que la música és allò que et fa pensar i sentir una cançó, i no pas la cançó en sí, que en tot cas pot tenir una estructura i característiques tècniques com per poder ser analitzada científicament i on, d'una manera més o menys objectiva, es pot fer una valoració de quina és millor i quina és pitjor. Jo, per sort o per desgràcia, estic molt lluny d'aquest punt.

Salut, paio!

txon ha dit...

Gràcies pel teu comentari Carles. No vull allargar més aquesta conversa perquè em sembla que no és necessari; al cap i a la fi, només conversem sobre un escrit sobre un disc escrit en un bloc personal.

Sí que vull acabar però la meva part de la conversa expressant que segueixo pensant que és important ser més rigorós amb el llenguatge i la construcció del missatge. Si a mi—que sóc compositor i em dedico, entre d'altres coses, a plantejar-me aspectes fonamentals de la música, fet que segurament m'ajuda a estar més familiaritzat amb conceptes pertanyents a la música que altres que no fan la meva feina—em costa d'entendre exactament el significat de les teves paraules, tenim un problema (i essent previsor, i sense ànim de menysprear el teu escrit, normalment llegeixo textos i assajos de major complexitats conceptual i formal). Quan llegeixo el teu escrit he de fer un esforç de deducció que, al meu entendre, considero que no hauria de ser necessari. D'aquesta manera, acabo traient conclusions pròpies que, pel meu background musical relativament extens, segurament s'allunyen força d'allò que tenies tu en ment originàriament. I això considero que és un problema que es pot evitar senzillament utilitzant un llenguatge més rigorós (sense perdre necessàriament el sentit de l'humor, la ironia, el "patxanguerisme" o fins i tot el col·loquialisme del teu bloc). Al cap i a la fi, el teu objectiu principal a l'hora d'escriure és senzillament que el públic que et llegeix t'entengui perfectament, oi?

Però en tot cas, és la teva opció decidir com escrius i si consideres que escriure d'aquesta manera ja produeix els fruits que tu desitges, endevant!