Cultura Patxanguera Peta Fort... Hot Chip - One Life Stand [2010]

Ets capaç d'imaginar-te a Massive Attack rebentant una pista de ball? A l'estiu li demanes una mica més que el so enllaunat de Maxima, Flaix, 40's? Vols sentir la BSO que hauria de sonar a l'entrada de qualsevol club mentre saludes els teus "falsiamics" assenyalant-los amb els dos dits índex i mous el coll sincopadament com si estiguessis amb els tres energúmens de Movida en el Roxbury? Busques qualitat de so, poques pretensions artístiques, hypes continus i especialment, una cançó per dedicar als teus amics una nit qualsevol?

Escolta Brothers. Temazo sentimentaloide que aconsegueix el seu objectiu amb escreix. Un cop t'hagi saltat la llagrimeta imaginant-te conduint mentre al teu costat, el teu col·lega dorm la mona, comença pel principi del disc. Hauràs deixat enrera el neguit de quin hit pot oferir-te Hot Chip i estaràs en predisposició d'escoltar un disc molt complet, amb temes per conduir amb la finestreta baixada i treure el braç com Hand me down your love o Alley cats. Trobaràs una mica més de foscor a One life stand, perquè no només d'escala major viu l'home. I rebenta. Escolta la progressiva Thieves in the night. Recorda una mica el petardeo dels BackStreet Boys amb I feel better. Relaxa't a la llum de la lluna amb Slush i acomiada't fins la propera escolta de l'àlbum amb el bonrollisme final de Take it in.

El que dèiem. Un àlbum sensacionalista, en el sentit no estrictament pejoratiu de l'expressió. Tal i com està la cosa, trobar un disc prou "original" (que Déu em perdoni per referir-me en aquests termes a la música moderna) com aquest, és de valorar. Escolteu-lo. Encara que no us agradi, no haureu perdut el temps.

Ah, evidentment, això no ho sentireu a la ràdio...

[link a la Spotify playlist de Cultura Patxanguera] Cultura Patxanguera

Retorn a Formentera

Ja hem tornat de Formentera. Una setmana de vacances, platja, italians, aftersun, música, natura, mar, para-sols, motos, vaixells, carreteres, camins, cales...

Però com em sol passar cada cop que viatjo, el que m'emporto no és tant allò que has vist com allò que has sentit.

La paraula clau és "ritme". Potser perquè és una illa. Potser perquè realment encara conserva una mica de paradís mediterrani, com diu la publicitat de l'illa, potser per la sal que porta l'ambient, potser pels (pocs) autòctons que encara conserven un cert estil hippie. El ritme d'aquests dies ha xocat frontalment amb el ritme a què ens té acostumats la vida a Barcelona (i rodalies). Tot i que hem llegit diaris, amb l'esperança que tot fotés un pet que ens obligués a quedar-nos allà, aquests 8 dies no he tingut al cap conceptes tan quotidianament nefastos i perquè no dir-ho, inútils per a la vida, com nòmina, hipoteca, responsabilitats, stress, nervis, o fins i tot, fascitis plantar.

Inevitablement sorgeix l'eterna pregunta: "vaig per bon camí?". Aquest camí que normalment no ens atrevim a definir, és el camí ineludible de la felicitat. Deixant de banda temes propis dels llibres d'autoajuda com ara si la felicitat és el camí o l'objectiu, el cert és que tinc la sensació d'acostar-me a aquestes idees més per la via de les coses "fàcils" que no pas de la immensa dificultat que ens estem/estan muntant com a "vida moderna". Com diu la cançó que ens ha servit de banda sonora del viatge, "me sobren paraules".

Una cala, una posta de sol, olors de mar, de pinassa, una terrasseta, conversar, gaudir del silenci... Impossible no preguntar-se si no estem una mica perduts. Mentre segueixo païnt el retorn i preguntant-me "per què?", el que sé segur és que la sensació de pau que he tingut a Formentera en uns pocs dies, és molt complicat tenir-la a la "civilització". Serà que en el fons sóc un hippie. Serà que l'aire pur em destrossa els pulmons, acostumats a la pol·lució. Serà el tall que m'he fet al peu amb les roques d'una cala i que fa pinta d'haver-se infectat només trepitjar terres barcelonines. Serà que estava molt ben acompanyat. Serà que tinc ganes de tornar-hi amb tu. La propera vegada, la noia de la foto no serà una desconeguda. I la posta de sol, i la pau, encara seran més increïbles.

Moody's o com creuar Diagonal amb Francesc Macià amb els ulls embenats seguint un cec que s'ha deixat a casa el sensor que fa que els semàfors sonin

Llegeixo a un diari com un altre la següent notícia: "Brussel·les posa en dubte l'honradesa de les agències financeres de qualificació".

L'intrèpid lector, avesat als paranys lingüístics proposats a diari per la premsa esportiva, ho haurà captat ràpidament: no és correcte unir en una mateixa sentència els mots "honradesa" i "financeres". Encara més incorrecte és que la primera sigui una qualitat atribuïda a la segona.

De totes maneres, suposem que obviem aquesta minúcia. Suposem que intentem esbrinar què volen dir les lletres d'aquest titular. Fins i tot som capaços d'entendre les paraules que el componen. I el següent pas, només apte per a autèntics kamikazes de la vida, és esforçar-nos titànicament per copsar la idea que ens vol transmetre (presumptament) el redactor. Jo ho he intentat i el resultat és el següent:

Brussel·les és un lloc adient per governar una colla d'inútils anomenats "europeus". No en va és aquí on tenen aquell nano que pixa contínuament. No cal dir quina és la boca destinatària de tal quantitat de fluïds corporals (deu haver menjat espàrrecs? Déu meu, espero que no!). I és que com diu el rapsoda Mohamed Jordi, "se'ns pixen a la boca i ens pensem que és pipí d'àngel".

Bé. Tenim l'"on". Ara anem al "què". Agència financera de qualificació. La majoria de llibres i llocs web les defineixen com entitats independents que valoren a d'altres empreses, bancs o fins i tot països, la seva solvència. Aquesta valoració finalment esdevé un indicador que relaciona els dos conceptes clau de les finances: risc i rendibilitat.

A mi que aquestes coses em sonen a mandarí, el que em ve al cap és dir que aquestes entitats independents aconsellen a on t'has de deixar la pasta i a on no. Molt bé. És una feina com una altra. El problema ve quan se'ls hi fa massa cas a aquesta gent. Imagineu que gent (presumptament) seriosa com el govern d'un país (o d'un continent, o del món sencer) els hi fa cas a ulls clucs. Imagineu... o obriu el diari de demà.

Molt bé. Ja tenim l'"on" i el "què". Amb això ens dóna per fer un petit raonament. El meu és el següent:

1) Una "entitat independent" com una agència de qualificació busca el mateix que tota "entitat independent": guanyar diners, molts diners.

2) Esperar honradesa d'una empresa que no crea res, em sembla si més no ingenu.

3) Que qui espera aquesta honradesa sigui un govern, és per flipar.

4) Que aquest govern sigui el de tot un continent, és per aprofitar i unir-se al darrer viatge de l'Atlantis a l'espai.

5) L'home ha muntat un sistema tan immensament complex i tant artificial com és el Capitalisme, que ha fagocitat als seus creadors, als ideòlegs, als seguidors, i fins i tot han aconseguit arrossegar cap a l'abisme els qui no hi havien cregut o si més no, se'n mostraven més escèptics. Això no hi ha Déu que ho controli. Bé, de fet sí que hi ha algú que ho controla, de moment. Són entitats independents. Sort en tenim d'elles...