CULTURA PATXANGUERA

Nada es gratis

2012-01-29T22:45:00.001+01:00

Tot just acabo la lectura del llibre de Jorge Juan (que no deixa de ser un pseudònim de sis economistes de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada - FEDEA).

Primera part dura. Explica els orígens de la crisi i de la situació actual (la primera està continguda en la segona però els dos conceptes no tenen una relació d'igualtat entre sí). Dura per espessa. I dura perquè mostra que hi havia molts indicis de cap on estàvem anant. Però ens hem tornat uns experts en allò del "ande yo caliente...".

Segona part més positivista. Es proposen mesures correctores i solucions a determinats aspectes clau. Ara bé; gran part d'aquestes mesures xoquen frontalment amb el "spanish way of life" (no tant amb el "catalan" però això és un altre tema...).

Pel que fa a les mesures financeres per resoldre la crisi del deute, els autors parlen de separar aquelles institucions "importants" (Santander, BBVA, CaixaBank i ¿Bankia?) de la resta. És semblant a la idea de banc dolent que comentava alguna proposta electoral... Només en cas de problemes en els grans, s'haurien de destinar fons públics dels contribuents. Per a la resta, entengui's caixes i bancs menors, en cas de fallida, simplement se'ls ha de deixar caure. Cal tornar a la idea que si has invertit equivocadament, perds i tanques, contrària a la massa extesa "si guanyo, guanyo i si no ja em rescataran". D'altra manera, és el poble qui està pagant els excessos i equivocacions d'uns pocs que buscaven, sovint, un enriquiment massa ràpid.

La segona mesura financera que s'analitza parla de creixement econòmic. Per aconseguir-ho, cal revisar la immensa burocràcia del sistema espanyol, així com els anacrònics mecanismes de diàleg entre el mercat laboral i els sectors sindicals. El llibre comenta com qüestions com la temporalitat de contractes, sovint és el resultat d'una mala negociació i de l"apoltronament" sindical (també empresarial, compte) en aquest sentit, enlloc de valorar altres idees com competitivitat, objectivitat, excel·lència...

Finalment, el llibre resumeix en tres pilars fonamentals allò que s'anomena la "reforma estructural", que no és més que deixar antics valors enrera i mirar realment endavant amb ulls "europeus" en el sentit nòrdic de la paraula.

Educació: cal una reforma educativa que redueixi el fracàs escolar però sobretot, premiï l'excel·lència, especialment a nivell d'institucions. En aquest sentit, el llibre apunta el fet que no hi ha cap universitat espanyola entre les dues-centes millors del món (200!!). Entre les mesures concretes per assolir aquest objectiu, es parla d'una assignació de recursos per objectius per tal de garantir la competitivitat i la recerca de la innovació a les universitats per exemple, enlloc de l'actual assignació directa. També es parla de l'avaluació objectiva del personal docent, per molt que aquest tema sembla que aixeca polseguera en un entorn sovint críptic i "personal" com pot ser una aula.

Mercat laboral: s'atribueix a la dualitat entre contractes temporals i indefinits gran part del problema actual. La inestabilitat dels contractes temporals dificulta l'especialització o la formació laborals. Per altra banda, les costoses condicions associades als indefinits, fa que les empreses siguin reticents a aquest tipus de contractes. L'opció proposada és un sol contracte indefinit prou flexible com per premiar i assegurar el lloc a aquells que porten temps i s'ho guanyen, així com que no comporti un greuge important per l'empresa que decideix prescindir d'un treballador que ben aviat decep en el seu rendiment.

Reforma administrativa: resumint molt aquest punt: burocràcia no, gràcies.

Per tant, de la lectura d'aquest llibre en trec el següent:

Burocràcia + apoltronament + "xanxullo" + corrupció + aprofitar-se de tot i de tothom + analfabetisme + vendre fum = CRISI (intenteu pensar en un país que es pugui definir amb aquests conceptes... en coneixeu algun? Comença per EJ i té una Ñ ben grossa?)

Competitivitat + valors individuals i col·lectius + objectius concrets + eficiència + esforç + valoració de l'esforç + educació + excel·lència = ... ni idea. Mai no he viscut en un país com aquest. Potser si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora... O potser si ens deixen seguir l'exemple escocès...

Breu reflexió sobre el positivisme

2011-12-09T00:02:00.001+01:00

S'ha acabat el "rajar pel rajar". Els "això és una merda" i els "la cosa està fotuda". Especialment, ja n'hi ha prou del "virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

S'ha acabat el pensar que les coses vindran fetes o no vindran. Que cadascun de nosaltres ocupa un lloc simplement d'espectador i que no tenim ni veu ni vot ni cap tipus de capacitat de modelar l'entorn que ens toca viure. Prou.

Mori la idea que només els trepes aconsegueixen els seus objectius i que com que nosaltres no en som, mai no aconseguirem res. S'ha acabat acotar el cap quan intentes fer alguna cosa, per petita que sigui i en qualsevol àmbit, no te'n surts i el de davant teu t'engega un "ja t'ho deia, jo" o un "es veia venir".

Prou de pensar que la teva realitat surt als telenotícies, als diaris i als blocs de macroeconomia i política.

És l'hora de tornar a la realitat. A la nostra. No a la dels diaris. A la realitat de debò. A la que respires, toques i sents cada dia. És l'hora de millorar aquesta realitat. És l'hora de fer les coses bé. Les més petites, sobretot. És l'hora de tenir una paraula amable, d'estimar tant la gent com el que fas, de fer bé la teva feina.

D'acord que és una batalla a priori desigual però no lluitar-la només pot conduir-nos a la més fosca de les tenebres. Lluitar-la, la guanyis o no finalment, ens estarà portant pel camí de la plenitud i qui sap, si de la felicitat.

Cultura Patxanguera Peta Fort... Hot Chip - One Life Stand [2010]

2011-07-24T14:14:00.007+02:00

Ets capaç d'imaginar-te a Massive Attack rebentant una pista de ball? A l'estiu li demanes una mica més que el so enllaunat de Maxima, Flaix, 40's? Vols sentir la BSO que hauria de sonar a l'entrada de qualsevol club mentre saludes els teus "falsiamics" assenyalant-los amb els dos dits índex i mous el coll sincopadament com si estiguessis amb els tres energúmens de Movida en el Roxbury? Busques qualitat de so, poques pretensions artístiques, hypes continus i especialment, una cançó per dedicar als teus amics una nit qualsevol?

Escolta Brothers. Temazo sentimentaloide que aconsegueix el seu objectiu amb escreix. Un cop t'hagi saltat la llagrimeta imaginant-te conduint mentre al teu costat, el teu col·lega dorm la mona, comença pel principi del disc. Hauràs deixat enrera el neguit de quin hit pot oferir-te Hot Chip i estaràs en predisposició d'escoltar un disc molt complet, amb temes per conduir amb la finestreta baixada i treure el braç com Hand me down your love o Alley cats. Trobaràs una mica més de foscor a One life stand, perquè no només d'escala major viu l'home. I rebenta. Escolta la progressiva Thieves in the night. Recorda una mica el petardeo dels BackStreet Boys amb I feel better. Relaxa't a la llum de la lluna amb Slush i acomiada't fins la propera escolta de l'àlbum amb el bonrollisme final de Take it in.

El que dèiem. Un àlbum sensacionalista, en el sentit no estrictament pejoratiu de l'expressió. Tal i com està la cosa, trobar un disc prou "original" (que Déu em perdoni per referir-me en aquests termes a la música moderna) com aquest, és de valorar. Escolteu-lo. Encara que no us agradi, no haureu perdut el temps.

Ah, evidentment, això no ho sentireu a la ràdio...

[link a la Spotify playlist de Cultura Patxanguera] Cultura Patxanguera

Retorn a Formentera

2011-07-17T20:45:00.002+02:00

Ja hem tornat de Formentera. Una setmana de vacances, platja, italians, aftersun, música, natura, mar, para-sols, motos, vaixells, carreteres, camins, cales...

Però com em sol passar cada cop que viatjo, el que m'emporto no és tant allò que has vist com allò que has sentit.

La paraula clau és "ritme". Potser perquè és una illa. Potser perquè realment encara conserva una mica de paradís mediterrani, com diu la publicitat de l'illa, potser per la sal que porta l'ambient, potser pels (pocs) autòctons que encara conserven un cert estil hippie. El ritme d'aquests dies ha xocat frontalment amb el ritme a què ens té acostumats la vida a Barcelona (i rodalies). Tot i que hem llegit diaris, amb l'esperança que tot fotés un pet que ens obligués a quedar-nos allà, aquests 8 dies no he tingut al cap conceptes tan quotidianament nefastos i perquè no dir-ho, inútils per a la vida, com nòmina, hipoteca, responsabilitats, stress, nervis, o fins i tot, fascitis plantar.

Inevitablement sorgeix l'eterna pregunta: "vaig per bon camí?". Aquest camí que normalment no ens atrevim a definir, és el camí ineludible de la felicitat. Deixant de banda temes propis dels llibres d'autoajuda com ara si la felicitat és el camí o l'objectiu, el cert és que tinc la sensació d'acostar-me a aquestes idees més per la via de les coses "fàcils" que no pas de la immensa dificultat que ens estem/estan muntant com a "vida moderna". Com diu la cançó que ens ha servit de banda sonora del viatge, "me sobren paraules".

Una cala, una posta de sol, olors de mar, de pinassa, una terrasseta, conversar, gaudir del silenci... Impossible no preguntar-se si no estem una mica perduts. Mentre segueixo païnt el retorn i preguntant-me "per què?", el que sé segur és que la sensació de pau que he tingut a Formentera en uns pocs dies, és molt complicat tenir-la a la "civilització". Serà que en el fons sóc un hippie. Serà que l'aire pur em destrossa els pulmons, acostumats a la pol·lució. Serà el tall que m'he fet al peu amb les roques d'una cala i que fa pinta d'haver-se infectat només trepitjar terres barcelonines. Serà que estava molt ben acompanyat. Serà que tinc ganes de tornar-hi amb tu. La propera vegada, la noia de la foto no serà una desconeguda. I la posta de sol, i la pau, encara seran més increïbles.

Moody's o com creuar Diagonal amb Francesc Macià amb els ulls embenats seguint un cec que s'ha deixat a casa el sensor que fa que els semàfors sonin

2011-07-06T17:24:00.013+02:00

Llegeixo a un diari com un altre la següent notícia: "Brussel·les posa en dubte l'honradesa de les agències financeres de qualificació".

L'intrèpid lector, avesat als paranys lingüístics proposats a diari per la premsa esportiva, ho haurà captat ràpidament: no és correcte unir en una mateixa sentència els mots "honradesa" i "financeres". Encara més incorrecte és que la primera sigui una qualitat atribuïda a la segona.

De totes maneres, suposem que obviem aquesta minúcia. Suposem que intentem esbrinar què volen dir les lletres d'aquest titular. Fins i tot som capaços d'entendre les paraules que el componen. I el següent pas, només apte per a autèntics kamikazes de la vida, és esforçar-nos titànicament per copsar la idea que ens vol transmetre (presumptament) el redactor. Jo ho he intentat i el resultat és el següent:

Brussel·les és un lloc adient per governar una colla d'inútils anomenats "europeus". No en va és aquí on tenen aquell nano que pixa contínuament. No cal dir quina és la boca destinatària de tal quantitat de fluïds corporals (deu haver menjat espàrrecs? Déu meu, espero que no!). I és que com diu el rapsoda Mohamed Jordi, "se'ns pixen a la boca i ens pensem que és pipí d'àngel".

Bé. Tenim l'"on". Ara anem al "què". Agència financera de qualificació. La majoria de llibres i llocs web les defineixen com entitats independents que valoren a d'altres empreses, bancs o fins i tot països, la seva solvència. Aquesta valoració finalment esdevé un indicador que relaciona els dos conceptes clau de les finances: risc i rendibilitat.

A mi que aquestes coses em sonen a mandarí, el que em ve al cap és dir que aquestes entitats independents aconsellen a on t'has de deixar la pasta i a on no. Molt bé. És una feina com una altra. El problema ve quan se'ls hi fa massa cas a aquesta gent. Imagineu que gent (presumptament) seriosa com el govern d'un país (o d'un continent, o del món sencer) els hi fa cas a ulls clucs. Imagineu... o obriu el diari de demà.

Molt bé. Ja tenim l'"on" i el "què". Amb això ens dóna per fer un petit raonament. El meu és el següent:

1) Una "entitat independent" com una agència de qualificació busca el mateix que tota "entitat independent": guanyar diners, molts diners.

2) Esperar honradesa d'una empresa que no crea res, em sembla si més no ingenu.

3) Que qui espera aquesta honradesa sigui un govern, és per flipar.

4) Que aquest govern sigui el de tot un continent, és per aprofitar i unir-se al darrer viatge de l'Atlantis a l'espai.

5) L'home ha muntat un sistema tan immensament complex i tant artificial com és el Capitalisme, que ha fagocitat als seus creadors, als ideòlegs, als seguidors, i fins i tot han aconseguit arrossegar cap a l'abisme els qui no hi havien cregut o si més no, se'n mostraven més escèptics. Això no hi ha Déu que ho controli. Bé, de fet sí que hi ha algú que ho controla, de moment. Són entitats independents. Sort en tenim d'elles...

La música en català ha mort. Visca la música!

2011-04-18T19:04:00.003+02:00

I és que ja fa un bon temps que un gran percentatge de la música que escolto és feta molt aprop de casa. La situació musical actual no té massa a veure amb el que teníem fa un temps. Mai no vaig ser un gran defensor de l'anomenat "rock català". Si bé podia tenir un aire reivindicatiu útil per als concerts de camps de futbol dels pobles i sí, fins i tot ser capaç d'omplir un Sant Jordi d'estelades, no anava molt més enllà quant a originalitat, qualitat de les composicions i poesia de les lletres.

Ara la cosa és diferent. La meva playlist és farcida de música. I a més de casa. L'entenc! I no és per un atac de patriotisme agut sinó perquè aquestes produccions competeixen directament amb els grups més potents a nivell internacional, quan no la superen. De fet, no ha estat cosa d'un dia. Vaig començar amb algun disc d'Antònia Font, al cap d'uns anys Mazoni, Mishima. Més tard el boom de Manel i companyia... I de cop i volta t'adones que pots escoltar 2 o 3 hores seguides de bona música pop o rock sense anar a petar a l'idioma de Shakespeare (tot i que de vegades ells mateixos l'utilitzin, i és que els monosíl·labs anglesos dónen molt de joc).

Des d'aquí el meu modest agraïment a tota aquesta gent que ha cregut en la música, abans (no dic pas "enlloc de") que en la bandera. No patiu, que la bandera oneja sola si les coses es fan bé.

Si abans escoltava l'A Kind of Magic de Queen quan volia sentir quelcom familiar i potent, ara solc recórrer al Batiscafo Katiuskas d'Antònia Font. Quan abans repassava la discografia de The Cure prèvia al Lullaby, ara faig cap als primers discs de Mishima. Quan buscava energia en la canço Personal Jesus de Depeche Mode, ara faig cap a l'Eufòria de Mazoni...

I si voleu una versió acústica d'un clàssic, escolteu la primera cançó de la llista que us deixo a continuació. Us recomano escoltar els discs sencers. Això només és una tria. Però és una bona tria. Treieu i afegiu el que volgueu. Espero les vostres preferides amb candeletes!

Manel - La gent normal (versió de Common People de Pulp)

Mazoni - Eufòria

Antònia Font - Boreal

Mishima - El temple

Joan Miquel Oliver - Polo de llimona

Sanjosex - Temps o rellotge

Adrià Puntí - Viatge d'un savi vilatrista

Roger Mas - Caminant

The New Raemon - M'agradaria ser un lemur

Canimas - Em trenco

Tahrir no és Gràcia

2011-02-17T19:26:00.003+01:00

Hi ha dies que sense cap motiu, estàs emprenyat. Avui és un d'aquells dies, poc freqüents i alhora normalment productius (destructius, sí, però productius).

Com de costum, arribant a casa després d'un dia de bona feina (ja!), m'he posat el 3/24 i m'he estirat al sofà. I després de veure algunes notícies dels enfadats fabricants de cotxes, del Felip Puig i l'enèssim comentari sobre els 80, ara els 30 i demà els 3,1416, han vingut les notícies de les revoltes dels països musulmans (perdoneu per simplificar-ho tant, però estic de mala llet i no vull pensar ara si són de l'Orient Mitjà, del pròxim, o del de més enllà) en contra dels governs i de tot plegat. Bahrein ha enviat l'exèrcit a "convidar" els manifestants a retirar-se i a Líbia directament s'ho fan entre ells; no els cal cap exèrcit per matar-se els uns als altres. Exposats els fets, aquí van els meus comentaris:

1) És evident que les crisis d'aquests països arriba massa tard. Almenys per la resta de món. Els informatius ja n'han tingut prou amb Egipte (i una miqueta Tunísia). Per tant, posem una punteta d'informació aquí i prou. A parlar del Barça que és més notícia! Es veu que ha perdut! Informació? JA!

2) Seguint amb aquest fil de la manipulació a la qual som sotmesos de manera sistemàtica per tot el tinglado periodístic, ja fa dies també que em corria pel cap una qüestió de números.

Resulta que a la plaça Tahrir d'El Caire hi havia 1.000.000 de persones aproximadament segons les notícies que tiren més alt, els dies de més impacte. Òstia, que es reuneixin 1.000.000 de persones a un país on són 83.082.869 segons la viquipèdia està molt bé. Fins i tot serveix perquè desaparegui un règim de 30 anys.

Però que passi a un lloc com el Passeig de Gràcia, amb un número semblant de manifestants, però d'una població de 7.000.000, no és indicatiu de res. Bé, en aquest cas, segons alguns mitjans hi havia 2 persones, un poni, dues cabres i un turista anglès perdut.

En fi. Ja sabeu que això és "tal com rajo". No és pas la meva intenció concloure que les manifestacions d'Egipte tinguin menys veritat que la de Barcelona. Ni a l'inrevés. Només poso de manifest el tractament desigual que se'n fa per part dels mitjans de comunicació arreu, que tenen la paella pel mànec, més del que segurament ens pensem. No els hi fem massa cas. Pel Barça sí. Però per poca cosa més. La veritat, si és que existeix, no la trobarem a un paper, ni a una caixa tonta. A no ser que poseu el canal Gran Hermano 24h. Allò sí que és la veritat de la nostra societat.

El dia que m'espera

2010-12-31T16:12:00.002+01:00

Prenc el títol d'un dels articles que més em frepa del diari ARA (.cat) per explicar què faig aquest 31 de desembre.

Em desperto tard. Cap a dos quarts d'onze, que ahir vaig quedar-me a veure per enèsima vegada Ocean's Eleven. Què bons són el Pitt i el Clooney (qui vulgui canviar el verb ser per estar, ell mateix). M'aixeco i el primer que faig és anar a comprar el raïm per aquesta nit. Vénen uns amics a sopar a casa, així que per si de cas, en compro una mica més de dos quilos. Crec que m'he passat però sempre m'han dit que més val que en sobri...
Netejo la casa, l'excel diu que aquesta setmana em toca treure la pols, passar l'aspirador i fregar. Ho acompanyo d'una mica de jazz nadalenc i del sempre exitós ...All this time de l'Sting.

En acabat, m'assec aprop de la finestra del menjador per rebre els pocs rajos de sol que hi treuen el cap. Llegeixo el diari. M'agrada un "tuit" del Santi Cañizares que diu que en política, és tan ingnorant que fins i tot podria tenir un escó... I el Barça de bàsquet va guanyar al Madrid de 20 punts.

Tot esperant l'hora de fer el dinar (avui farem uns talls de xai acompanyats d'amanida) miro un parell de capítols de Cosas de Casa i em pregunto què se'n deu haver fet de l'Steve Urkel.

Mentre alguns se'n van a treballar, arriba la primera remesa d'amics. Dinem, fem el cafè i alguns se'n van al paradís de les migdiades.

Em toca començar a preparar el menú d'aquesta nit. El primer el porten els amics. Jo m'encarrego del segon. Faré un llenguado de Cambrils amb avellanes i llimona. A veure si triomfa. Les postres... mmm les postres que farà l'ArguinyANNA de casa!

Prepararem la taula. Perdré ben bé una horeta triant la música d'acompanyament del sopar. La gent anirà arribant, començarem a fer-la petar, farem uns previs i sense adonar-nos-en, haurà arribat l'hora de treure els més de 2 quilos de raïm. Ens desitjarem el millor pel 2011, de cor. Perquè no ho hem fet malament. Perquè ens toca que les coses ens rutllin. Recordarem la família i els amics, els que estan en d'altres festes paral·leles. Brindarem amb cava i acabarem el dia amb el dubte de sempre: comencem a menjar el raïm o encara són els quarts?

Reflexions democràtiques

2010-12-22T20:49:00.004+01:00

El darrer programa "El Convidat", al qual he de dir que estic bastant enganxat, el Pau Riba, persona(tge) a qui no havia tingut ocasió d'escoltar més enllà d'alguna cançó, va comentar amb l'Albert Om el per què no creia en la democràcia i de fet, no havia anat mai a votar. Ho va explicar amb un símil que em va fer molta gràcia, alhora que resumia molt fàcilment allò que molts cops hem comentat en diverses converses de sobretaula.

El professor emmig de classe pregunta: "xics, algú sap quant és l'arrel quadrada de 237?". I els nens es queden amb cara de "a què coi pregunta aquest paio?".

Tot seguit el professor, resignat, pregunta: "a veure, i dos més dos, quant fan?". Aquí tots els alumnes criden alhora: "quaaaaaatre".

Donar-li el "poder" de decisió a la gent, vol dir que cal que entenguin el que se'ls hi diu. I si no ho entenen, no ho compren. Amb altres paraules, no ho voten. Per tant, irremeiablement, la democràcia empeny a fer només allò que una gran majoria pot arribar a copsar. I malauradament, la majoria de gent no està per copsar massa coses...

L'excel·lència és excel·lent perquè és poc extesa. Una democràcia mai no serà excel·lent. Com a molt, en el millor dels casos, serà mediocre. I tot amb tot, és el "menys dolent" dels sistemes... Sí que anem "arreglats"!

De Son Goku a Pedrito

2010-12-01T20:20:00.002+01:00

Un parell de dies després d'un Barça-Madrid qualsevol, tot parlant del partit amb diversos col·legues, amics, companys i coneguts, vaig reflexionar sobre el perquè de les emocions que em desperta aquest Barça. I vaig descobrir que el meu cervell (que és d'on vénen les emocions, no ho oblidem), quan veu el Barça fent coses com les d'aquesta jornada i després de tot el que s'havia escrit aquí i a l'altra banda de la franja, funciona d'una manera vellament coneguda.

Tot va sorgir d'una frase que vaig dir sense pensar massa: "el 5-0 del Barça al Madrid va ser una lluita entre el Bé i el Mal". I per una vegada (una altra potser), va guanyar el Bé.

El Barça representa els valors de l'humilitat, esportivitat, saber fer, afany de superació, excel·lència. I finalment, ara, VICTÒRIA.

I el Madrid... deixem-ho estar. Només escric MOU, CR7, Ramos, Florentino...

Rumiant doncs, què m'havia fet decantar quan era petit cap a buscar la primera opció i no la segona, vaig anar a petar al més profund del meu ésser: BOLA DE DRAC.

Sempre he sabut que en part, sóc com sóc per culpa (gràcies a) d'aquesta sèrie del Toriyama. I aquí el que valia era la bondat, fer les coses bé i sí, patir per assolir els objectius, però al final, arribar a l'excel·lència, paradís, Ítaca, digues-li com vulguis, pel camí del Bé. Els dolents te la jugaven, però al final, sempre guanyava el Goku.

Suposo que el Barça ara és una mica aquest referent que fa tant de temps que no tenim. Ja havia comentat anteriorment (i mira que fa anys que no escric) que estem vivint sense referències. No sabem a què jugar, quin camí seguir, quins valors ens toca interioritzar... Crisi de valors? SÍ, amb majúscules. Trepar com sigui, aplicant "melashudisme" a la resta de gent? I tant! QDPC a tots, menys a mi!

I per això m'agrada tant aquest Barça. I per això tenia els ulls plorosos el dilluns. Sí, 5 golets al Madrid. Sí, que bombin al Cristià (anticrist de l'ESPORT i els valors ESPORTIUS). Però sobretot perquè un cop més, encara que passi poc, els bons també guanyen. I de quina manera. No sé si guanyaré mai, però sí que sé quin camí vull triar. I això, en aquests dies incerts, és tota una sort.

Salut, companys!

Bon any 9... a veure com va el 10

2009-12-31T13:17:00.003+01:00

Com he posat a la carta als reis mags, aquest any m'he portat molt bé. Vam començar amb un viatge de somni a NY, vam vèncer la "pig flu" allà mateix i després hem vençut la grip A, la H1N1 i mutacions perilloses que havien d'equivaldre a la pesta negra del segle XIV. No hem vist aparèixer la crisi mundial i esborronadora i de fet, ens n'hem rigut a la seva cara. Fins i tot ens hem arriscat a canviar de feina, cap a millor! Hem estat testimonis d'un baby boom a petita escala al nostre voltant (felicitats especials a totes les Clàudies i Júlies nouvingudes!)... I encara més gros, n'hi ha que es canviaran la cuina sencera!!

En fi, simplement felicitar a tots aquells que han assolit una mica de felicitat aquest annus 2009 que havia de ser horribilis i que simplement ha estat un any més. Em permeto una llicència i faig referència al Pep, que tantes coses ens ha ensenyat (segurament sense voler), aquest any:

És un bon moment per seguir. Per no aturar-se. Per seguir, seguir, seguir...

Molta sort, molta salut i molta força! Bon any 2010. L'odissea continua.

El segle XXI (empresa i crisi)

2009-06-21T03:41:00.004+02:00

Fa un parell de dècades, quan pensàvem en el segle XXI, imaginàvem un món de robots, cotxes que volaven, tecnologia aplicada al servei de la gent... El nou mil.lenni ens havia de portar un trencament total amb tot allò que havia viscut la Terra fins aleshores. Suposo que amb el que no comptaven els visionaris que ens explicaven aquestes coses era qui s'havia d'encarregar aquests canvis: les persones.

Si les coses havien d'evolucionar, les persones és evident que també ho havien de fer. I de canviar, home, potser sí que hem canviat. Ara, evolucionat...

Tinc la sensació que abans s'intentava millorar el que tenies al voltant. Alguns fins i tot volien canviar cap a millor, segons la seva idea, el món sencer. I ara? Doncs ara només volem xuclar tot el que tenim al voltant i aprofitar-ho tot pel nostre únic i immediat benefici.

Les empreses de fa uns anys, s'esforçaven a crear i millorar productes i serveis útils. Innovaven, o donaven qualitat en allò que existia. O almenys, buscaven la millor manera per diferenciar-se de la resta afegint valor a allò que feien.

Bé, ara estem en crisi. Una crisi a què hem estat abocats per la idea estúpida i il.lògica que les coses que tenen un valor x, s'han de vendre a 2x, 3x o tantes x com es pugui. Parlo de l'habitatge, és clar. Però no és l'única deficiència empresarial, no. La resta d'aquestes empreses han aprofitat aquesta crisi per ensenyar-nos del tot clar la "clarividència" dels que les governen. Enlloc d'aprofitar la situació per intentar canviar, millorar, modificar allò que s'ha fet malament i afegir nou valor a les seves empreses, s'encaparren en destrossar-les fins a límits que freguen el surrealisme.

D'aquesta manera, una empresa de telecomunicacions (sé de què parlo), creu que el millor que pot fer és entregar (subcontractar) tota la seva infrastructura tècnica a una altra empresa a qui paga quatre rals pel seu manteniment. Òbviament la qualitat se'n ressenteix, la clientela es queixa i se'n va, dónes una imatge fatal, però a finals d'aquest any, t'hauràs estalviat uns calerons. L'any que ve ja es veurà. Mentrestant, a la gent de la teva empresa, com que ja hi ha algú altre que fa la seva feina, els fas fora. Tant se val que aquests ho fessin millor, amb més implicació, proximitat, etc. Això és com si un banc, li entregués tots els estalvis de la caixa forta a un mico de cul vermell, amb l'esperança que aquest els inverteixi en uns valors segurs i creixents. Ara que he escrit aquest símil, no puc evitar pensar en el Florentino i en Caja Madrid... Un cas ben real.

O creieu que Nissan no seguirà fabricant cotxes? I tant, però no a la planta de Barcelona. Ara ho farà a la de Sant Petersburg (curiosament han obert una planta allà aquest juny mentre aquí els ERO's van que volen). Permeteu-me dubtar que aquest canvi comporti una millora de la qualitat. El que us puc assegurar és que és més barat. O això diuen els "lumbreres" de dalt.

Així és com ara volem sortir de la crisi amb què hem començat el segle XXI. Sense cap idea, sense cap remei. Les empreses ja no volen una persona capaç, sinó una de barata. Ja no cal que els forners facin pa bo. Simplement que el nyap que facin el venguin més barat que el forner del costat. En el camp de les telecos, perquè em toca, ningú no vol un servei d'internet bo i fiable i estudiat... Només volen el més barat. Ara, com després falli tots a córrer, és clar.

Un enginyer se suposa que és algú que pensa com millorar les coses. Quan ningú no vol millorar les coses, l'enginyer desapareix. Bé, ara els nous enginyers són els que diuen "tu, despatxa aquests paios que anirem millor" "mmm, però què hi guanyem?" "de moment que no els paguem, després ja ens espavilarem".

El segle XXI ens ha portat massa desenganys. El que escric aquí només és un dels centenars de mecagumdeus que penso cada dia reflexionant sobre el món. Economia, política, societat, cultura, natura... Absolutament TOT va de mal en pitjor. I no tinc gaires expectatives que això canviï. I encara més fort és que no sóc capaç de veure la manera de capgirar-ho. Quin enginyer, que estic fet...

Avui sí: CULTURA PATXANGUERA - expressions i refranys

2009-01-05T20:53:00.008+01:00

Sí amics, avui toca culturitzar-nos una miqueta, i aprofitant hores mortes a la feina i que el jefe no mira, vull retre homenatge i alhora reivindicar la cultura que he anat rebent de tothom, però sobretot de la família... Aaaai, la família (amb veu de Padrino). Concretament, i molts ho heu viscut en les vostres carns fem un repàs a... L'APASSIONANT MÓN DELS REFRANYS (i expressions vàries)!

Perquè, què millor que cridar a taula amb un "a la taula i al llit, al primer crit!". Així et ve la gana! Quan sento això, per mi, que sóc bàsic, és com quan el gos de Pavlov sentia el xiulet del seu amo, i començo a salivar i a preparar l'estómac per un àpat, segur que deliciós. D'acord, no cal que senti això perquè sempre estic preparat per menjar i és que "no comer por haber comido, no hay nada perdido", tu!
Ara bé, i aprofitant que encara estem en ressaca de festes, no et pots passar ni un pèl, perquè ja se sap que "tal faràs, tal trobaràs".

Quan tenim un problema, una desgràcia o quelcom no ens surt del tot bé (o ens passen coses com les que comentava al darrer escrit), cal aplicar allò de la relativitat d'Einstein i dir: mira tu, "tal dia farà un any". "I si te he visto, no me acuerdo!".

A aquella gent nerviosa de mena, que a les 6:00 del matí ja estan llevats i que al final tampoc aprofiten massa el temps els hi diria sense dubtar que "no por mucho madrugar, amanece más temprano". No està de més saber que hi ha coses que no podem controlar a la natura...

Igualment cal tenir en compte que "qui tot ho vol, tot ho perd", frase que m'he hagut de sentir unes quantes vegades i que no acabo d'entendre, perquè encara que només vulgui una cosa, normalment també la perdo...

Recordeu també, ara que estem en crisi i que estem pendents del finançament, que ningú us donarà "duros a quatre pessetes", ni l'ING Direct, que és tu banco y cada día el de más gente. Ja sabeu: "qui vulgui peix, que es mulli el cul".

En fi, no m'eternitzo massa, que "el temps és or i la palla va cara". Simplement us convido a què em deixeu els vostres refranys o expressions preferits, els que us han marcat, els que us heu hagut de sentir més o...

Jo de moment, us desitjo molta sort aquest 2009, ja que no ho vaig fer en l'anterior post ("no estaba el horno para bollos"). I ho faig brindant sense supersticions, amb un got d'aigua tot dient allò tan maco de "aaaaaai, que és bona l'aigua, quan se té set!".

El perquè de ser bona persona

2009-01-01T14:12:00.005+01:00

Diuen que quan un és massa bo, es torna bobo. Jo sóc molt bo en moltes coses, no ho descobrirem pas ara, oi? A banda de les meves innates capacitats, el meu tarannà em fa sentir més còmode seguint moltes de les "regles" marcades. Se suposa (se suposa, oi?) que les regles i normes i recomanacions s'usen per beneficiar l'àmplia majoria de la societat. Ara bé, què passa quan uns acaten aquestes "lleis" i d'altres no?

Doncs per la meva experiència, el que passa és que sempre pringo jo.

EXPERIÈNCIA NÚM. x:

Diumenge 7 de desembre de 2008. Vaig a la feina en torn de nit, és a dir, a les 23:30 circulo pel polígon on treballo. Sospitosament veig un cotxe de la guàrdia urbana circulant a 20kmh aprox, sense cap motiu aparent. "Ui, penso, aquests van de cacera! Portem-nos bé!". Em porto bé. Tant bé, que 100 metres després em paren dient que m'he saltat un semàfor en vermell. Però no de qualsevol manera, no, faltaria més! "Usté qué pasa, que las normas no le afectan no? Que pasa de ellas? Hay tres colores, rojo, verde y amarillo y usté se lo ha saltado en rojo". I jo explicant, amb la meva veu tremolosa de bona persona que SEMPRE compleix les normes, sobretot de trànsit perquè ja ha tingut algun ensurt: "no, oiga, que no me lu he saltau, que me lo conosco porque trabaju aquí i de fet ara voy a trabajar, eh?" "Oiga, que nosotros también estamos trabajando eh? A ver si se va a pensar que estamos de vacaciones..." Salta el company de l'"amable" guàrdia que m'estava atenent: "la cosa es mucho mas sencilla... te lo has saltao en rojo y punto!!".

Total, noteta que encara no sé si és multa, només avís o què... Ja us ho diré d'aquí unes setmanes... I el pitjor, la sensació de presa de pèl. Jo sé que no m'he saltat el semàfor. Ells diuen que sí (s'acosta la paga doble de nadal... per als guàrdies urbans també). Sempre respectant la senyalització, les prioritats, sense córrer ni tan sols per autopistes de 6 carrils per banda... I pam! Cornut i pagar el beure...

EXPERIÈNCIA NÚM. x+1:

Dia de Sant Esteve. Imagineu-vos 15 persones, entre elles 4 nens menors de 10 anys, en un piset. Soroll? Home, i tant! Faltaria més. També és cert que durant tota la nostra vida familiar s'ha tingut en compte de no molestar els veïns. Mon pare ronca (com jo, però una mica més...) i a l'estiu es tancaven les finestres per no emprenyar amb el conseqüent augment de la temperatura a la cambra, està clar... No acostumem ni tan sols a parlar amb el to habitual a partir de les 22:00 de cada nit. Òbviament mai es posa una rentadora en una hora no prudencial. Vaja, allò tan català de "ves, no voldríem molestar pas eh?".

Resumint, que sempre que fem alguna cosa tenim en compte el voltant, per si poguéssim molestar o fer sentir malament o... Tot s'ha de pensar pel benefici propi i pel no putejament dels demés, vaja. Asín me lo aprendí yo...

Per què? Doncs perquè un dia de Sant Esteve a les 17h truqui el veí de baix dient que fem molt de xivarri i que si anem borratxos que no ens adonem del soroll que fem, que està afectant fins i tot al seu mobiliari... Dia de Sant Esteve a les 17h. Dia de celebracions familiars, de tió, de jocs...

Són dos exemples, com us en podria dir molts altres (vegeu la secció "tal com rajo"), de com ser educat, de com pensar en els altres, de com ser bona persona, es torna en la teva contra i la gent ho aprofita per enfotre-se'n de tu a la teva cara amb l'absoluta certesa que no t'hi tornaràs...

No podria ser res més que no fos un bon jan, i aniré empassant, i empassant, i callant i fent bona cara. Però el dia que se'ns acabi la paciència als bons jans, fotrem un mecagum tan gran, que no sabreu d'on us vénen les hòsties a la resta gent...

... o potser aquest dia no arribarà mai, i senzillament seguirem empassant i resignant-nos-hi... Al capdavall, estic orgullós de ser dels pocs bons jans i no dels estúpids aprofitats de la resta, incapaços de veure més enllà del seu melic.

Garrick, o un dels pocs motius per riure

2008-12-01T21:44:00.003+01:00

Holaquètalcomesteu, patxangueros. Ahir vam tenir la sort de poder anar al doctor Garrick a fer teràpia. I va funcionar, ja ho crec! Durant gairebé una hora i tres quarts vam desconnectar de la feina, l'estrès, la crisi i la mare que ho va parir tot. En aquests dies de pessimisme generalitzat, és increible veure com tres homes (ja grandets eh? que els anys passen factura!) et poden fer riure amb les seves cares, unes fustes d'atrezzo, i unes bones i histriòniques històries en forma de gags. Recomanable 100%, sempre i quan trobeu entrades, que sembla que la cosa està difícil...

Per si teniu algun dubte de si riuríeu o no, avui tenim "agulletes" a les costelles...

Bon cap de setmana i bon diumenge. Però avui és dilluns. I entre les notícies dels diaris, he hagut d'anar a llegir-ne una (notícia) d'aquestes que m'encén, que em fa bullir la sang, que em fa dir un MECAGUM ben fort... Sí amics, és l'hora d'un nou... TAL COM RAJO!

Resulta que com sempre per aquestes dates, ens anuncien la pujada de preus de les tarifes de transport públic a BARSALONA LA CAPITAL DA LA CATALUNYA GUAI, O SEA, NO?

Que t'apugin les tarifes d'un transport públic ja té collons. Que te les apugin un 7% quan l'IPC pujarà un 3,6% aproximadament, no té nom. Bé sí que té nom. Però no l'escric perquè el blog el llegeix la mama (hola mamaaa, petooons!) i no li agrada que digui paraulotes ni insults. Sobretot als polítics, perquè potser llegeixen això i m'engarjolen...

Quedem-nos amb les idees de "públic" i amb "pujada de 7%, molt per sobre de l'IPC". Ah, alerta que no ho he dit! Però justament aquesta pujada bestial es produeix sobre la T-10, un dels abonaments de bus i metro més utilitzats, molt per sobre de les T-Mes i altres... Casualitat? Causalitat? Tot plegat em fa mirar al mirall dues vegades cada dia per veure si realment tinc tanta cara de tonto com sembla... Es veu que sí. Tinc cara de tonto i que m'empassaré que és una pujada raonable perquè el combustible ha pujat encara més...

Hereu, maco. Explica-me'n una d'indis, però no em prenguis per estúpid. Tu no, que ja m'hi prenen a la feina, als bancs, a les immobiliàries, a trànsit, i a tants altres llocs.

El dia que algun càrrec polític proposi quelcom que em beneficiï, o com a mínim que no em putegi, prometo posar un ciri a Misericòrdia.

Mentrestant, VISCA BARCELONA, perdó; VISC A BARCELONA.

La nova joguina: 2 regals

2008-11-23T10:03:00.005+01:00

Sí amics, ahir a la tarda, i com aquell qui no vol la cosa, vaig trobar-me amb un paquet immens a sobre la taula del menjador... i en obrir-lo allà estava. Guitar Hero World Tour!!! Per aquells que no ho coneixeu, és un joc de la PS3 en què has d'interpretar cançons, aquest cop amb l'ajuda d'una guitarra (o dos!), un micròfon i UNA BATERIA!! (anunci oficial i anunci menys oficial). Espectacular. Brutal. La joguina definitiva, que sempre havia somiat, en forma de joc de consola i amb un acabat perfecte. Joc de grup, música, rises amb els amics... Ho té tot. Esteu convidats a passar per casa a provar-lo quan volgueu, perquè s'ha de veure...
El repertori de cançons és boníssim: Are you gonna go my way de Lenny Kravitz, About a girl de Nirvana, The Joker de Steve Miller Band... i desenes de cançons més. I la possibilitat de fer les teves pròpies cançons amb un veritable estudi de gravació en el mateix joc... Això sí que és oci NextGen.

Però el millor regal, el tinc des de fa molt més temps (gairebé 11 anys). I moltes vegades no me n'adono (que no vol dir que ho oblidi), però sempre hi ha alguna cosa que t'hi fa pensar de nou. I quan rumies, i mires enrera, i mires endavant, t'adones de com n'és de meravellós tenir-lo sempre allà...

Gràcies pel regal, Anna... i pel Guitar Hero també.

Carles.

Carta al director

2008-11-13T21:35:00.002+01:00

Estimat senyor director del bloc. Com és que fa tant de temps que no diu res? Que no té res a dir? Que no ha vist cap pel.lícula, ni ha anat al teatre, ni ha llegit cap llibre que no es mereixi un (almenys) breu comentari per a nosaltres? Que no mira la televisió? Vostè sempre es fa el fatxenda que llegeix un piló de diaris... Que no hi ha cap notícia que li hagi captat l'atenció? Que no hi ha motius per fer un "tal com rajo"?

No hi ha motius per fer un tal com rajo?

Potser és que tot plegat va bé...

... o potser ho veu tot tan negre, que no sap ni tan sols per on començar.

Un lector.

El Matí a Minoria absoluta, en Versió Original... Tu diràs!

2008-10-30T17:02:00.003+01:00

Bones patxangueros. Avui hem anat a la ràdio. Concretament a RAC1, allà a Francesc Macià, sabeu? Sí home, l'edifici del grup Godó, al costat del Corte Inglés... Bé, el cas és que hem anat a veure com feien el Minoria Absoluta, aquest programa que tant ens entreté i que cada nit escoltem (prèviament baixat a l'IPod, és clar). Ens ajuda a relaxar els músculs i ens porta al son ben sovint... No és pas que el programa ens faci dormir (que també). És que ja són com de la familia...

Doncs bé, en la seva línia. Bons, molt bons. El guió és un full per una cara, al qual amb prou feines hi paren atenció... Molts diàlegs sorgits d'una sola mirada, d'una imatge dels monitors que tenen a l'estudi (per cert, hi veien TV3, no sé si era la CNN o una cosa així, i A3!!!). A més no hi havia ningú més de públic, o sigui que els teníem per nosaltres sols (bé, i pels oients, és clar).

A més avui és dijous! Així que hi havia els Òscars! Aquells del Català fàcil de la Direcció de Política LLingüística (amb eLLe). En totá: que ens hem fet un fart de riure. Són molt bons tots plegats. I la segona hora, quan ja no hi ha el Soler i la resta, també està molt a l'alçada. Sense imitacions i parlant d'Història, són capaços de fer-te aprendre i divertir-te rient...

La ràdio: un món diferent i divertit, en aquest cas. Si mai teniu un matí lliure entre setmana, no dubteu d'anar-hi. És tan fàcil com presentar-se allà... o enviar un mail prèviament per assegurar "el tiru".

Com diuen cada dia, Minoria Absoluta és el programa que Catalunya es mereix... Un dia pot ser un reconeixement. Un altre dia potser és més aviat un càstig...

Crisis, what crisis?

2008-10-16T12:13:00.005+02:00

Lluny de voler fer una anàlisi del disc de Supertramp, parlem d'això que ara ens preocupa tant a tots de la crisi. Bé, més que parlem: RAJEM.

Primer. Ara TOT és crisi. Al món no hi passa res més. Ara sabem tots què són els "actius tòxics", igual que quan hi va haver incendis al país vam saber que cremaven amb molta "virulència" o que quan hi havia sequera es faria una "aportació puntual inoséquèmés" àlies "transvassament". La idea és buscar paraules clau per fer-les arribar al gran públic, que no en té ni idea, i fer-ho sonar el més apocalíptic possible. I ja ho tenim. Tots amb por i a córrer, que el món s'acaba. Ja tenim almenys el 30% del cap ocupat en com plantar cara a la crisi. Percentatge d'esforç i energia que podríem destinar a milions de coses més productives per a cadascun però mira, això que passi quelcom a nivell global, sembla que t'agermana, i alhora, t'anul.la.

Em pregunto si no són tot plegat estratègies molt elevades, allò del Gran Hermano d'uns quants ultrapoderosos que dominen i governen el món, i que utilitzen estratègies d'aquest tipus, polítiques de la por mundial, per fer que la gent no pugui obrir els ulls... allò del club Bilderberg.

Potser no, potser tot això de 1984 (Orwell), del control de masses, etc, només és literatura...

Segon. En què m'afecta a mi la crisi? Ah clar, que abans podia comprar pisos i ara no puc! Ai no, potser no és això. Deu ser que abans podia invertir en borsa tot el que em sobrava però clar, ara amb les gràfiques que hi ha cada dia, ves, a veure si perdré els milions que tinc en el totxo! Tampoc... Ja està, deu ser que abans la barra de pa rondava els 6o cèntims i ara deu estar en... 60 cèntims! Mmm, ja ho pujaran no? Només estem a l'inici... Ves que si puja la barra de pa, ara serà per la crisi, que ja afecta als forners, i no pas per la pujada de l'IPC de cada any...

M'agradaria saber quantes llàgrimes han vessat els propietaris de la fallida Lehman Brothers, si no han estat més llestos que ningú i han aprofitat la "crisi" per tancar la paradeta i a otra cosa (llegeixi's negoci) mariposa. Els hauran importat molt els que han fet fora? Qui-lo-sa...

També em fan molta pena aquells que durant gairebé una dècada han estat guanyant un 500% en totxo i ara ves, pobrets, estan perdent el 25 i el 30%.... Ajudem-los, no sigui cas!

Com la majoria de vegades, acabaré amb un "que us donguin a tots pel cul". Jo la crisi l'arrossego des que vaig néixer. Jugo al meu joc particular amb les cartes que puc aconseguir. De vegades pots aconseguir una mà guanyadora, fruit de la sort, del propi esforç, o d'una barreja de les dues. Mai perquè ningú et dóni res. I tampoc, mai perquè ningú et tregui res. La crisi no em farà més pobre. Tampoc als senyors Lehman. Igual que una bona època no em farà més ric.

Que no nos embauquen. Que estamos mal. Però no per culpa de la crisi. Girem el cap cap els qui tenen la responsabilitat més propera, que per tant tenen més capacitat d'acció. No els hi doneu el plaer de respirar perquè han aconseguit fer-nos pensar que ells no hi tenen res a veure.

Senyors que maneu: EYE HAVE YOU.

I ja de pas, torneu-me els meus impostos. Potser així sí que sortiria una mica de la meva crisi.

10 dies, un post

2008-09-27T11:11:00.004+02:00

Hola Patxangueros. Fa 10 dies que no escric res i no serà perquè no hagin passat coses! En fi, resumint una mica: en aquests dies he vist finalment Vicky Cristina Barcelona. Una bona pel.lícula que potser no té una empremta del Woody Allen tan marcada com en altres films anteriors. Els actors estan genials, especialment per mi la Rebbecca Hall, que fa de Vicky i que potser no ha tingut tanta tirada com Bardem, Pe i Scarlett. Per cert, no hi aneu només per veure el petó d'aquestes dues últimes, que no dura ni 3 fotogrames! Ah, i jo l'he vist amb versió original. No sé com deuen ser els doblatges però penseu que juguen molt amb el canvi d'idioma i pot ser que això es perdi...

També vaig estar al concert, què dic concert, CONCERTÀS de la Mercè, del Bam o com sigui. El cas és que vam veure a Mishima, un grup que coneixia de nom però que mai havia escoltat i que em va sorprendre gratament amb el seu pop intimista potser... Bah no m'agrada etiquetar, escolteu i decidiu si us agrada o no. Després va venir Antònia Font; uns clàssics fent un repertori clàssic. Segueixo pensant que no és concert per animar a la gent pel colofó final, però també segueixo pensant que són boníssims. Les seves lletres de somni, la poesia per tota la cançó, des de la música a la veu, la seva personalitat... Brutals. Si no ho heu escoltat, feu-ho un dia quan estigueu tranquils al sofa de casa o al llit, per gaudir del que suposa un teletransport cap a la felicitat.

I finalment, el colofó que dèiem... PRIMAL SCREAM! Tenia l'espina clavada de no veure'ls al Summercase i en algun altre festival però ja me l'he tret. I tant si me l'he tret. El resum seria: QUINA CANYA! Brutal el concert, a banda de la música i l'energia que desprenien, el lloc, la gent, potser la cervesa (recordem que es feia a l'antiga fàbrica de la Damm, amb birra a 1 euro), va fer d'aquesta una de les experiències més satisfactòries quant a concerts. I és que el fet que sigui gratis, també ajuda molt...

Ja que anem de música, si voleu escoltar coses d'aquestes i no coneixeu aquestes eines, podeu fer un cop d'ull a Deezer i a Musicovery. La primera et permet escoltar cançons concretes, fer llistes, és molt bona. MOOLT BONA. La segona va una mica més de l'estil ràdio. No saps què et posarà però en entrar, tries quin estil de música i el que és més curiós, tries si la vols tranquil.la, energètica, dark, alegre... I les tries acostumen a estar bastant ben aconseguides. A part té una interfície gràfica bastant agradable; tot hi ajuda... Unes eines interessants, sobretot si hi pots accedir a la feina...

Apa-li mascles i fèmines. Ens veiem a la següent!

I encara un altre remei contra l'avorriment

2008-09-17T12:58:00.004+02:00

Si fa un parell de dies us recomanava el mític Correcaminos, avui us recomano uns vídeos una mica més frikis d'una sèrie argentina anomenada Alejo y Valentina. Humor absurd i difícil (potser) però si hi entreu una mica, passarà a formar part de la vostra cultura patxanguera més profunda, i començareu a parlar amb veu aguda, a riure com si us tiréssiu rots, a dir "hola, vengo a flotar" i altres perles... Si no us convenç, proveu almenys el joc La Isla de lo Mono (o Monkey Island) i flipeu, senzillament.

Espero els vostres comentaris, que us cagueu en aquesta recomanació, que l'agraiu amb un pernil o qualsevol altra mostra d'alegria/indignació.

Salut!

PS: Els vídeos també els teniu a youtube, per variar...

Més remeis contra l'avorriment

2008-09-14T21:45:00.004+02:00

Una altra vegada, el Jordi (mon germà) m'envia coses interessants que aprofito per comentar-vos a tots vosaltres, al milió de lectors que cada dia esteu esperant les meves sàvies paraules...
Si la vostra marca preferida és Acme, si us alegreu quan veieu coiots esquarterant les seves víctimes al National Geographic, si sabeu que quan un cos es precipita al buit, només fa un fluix "puff" en arribar al terra, aleshores us interessarà saber que podeu disfrutar a tope de 43 capítols del "Coyote y Correcaminos" al youtube. La notícia sencera la teniu a Vilaweb.

Mentrestant, acaba un pont de vent, fred, passejos per Cambrils... Relax... De vegades em pregunto per què em relaxo tant... Ni que la meva vida fos un estrés...

Coldplay al Sant Jordi

2008-09-08T00:57:00.006+02:00

El passat dissabte 6 vam acostar-nos al Palau Sant Jordi per veure el concert de Coldplay. Gira del nou disc Viva la vida... or death and all his friends. Ja portava uns dies recordant els altres dos concerts del mateix grup a què vaig assistir. El primer, a Razzmatazz (any 2002!), quan tot just acabaven de treure el A rush of blood to the head i eren poc coneguts per a la gran massa. Aquest havia estat absolutament brutal pel so, per l'entorn, per l'energia del grup i del públic... El segon va ser ja al Sant Jordi, un cop s'havien donat a conèixer a tot el món, gira X&Y, deixant una mica els orígens per intentar acostar-se als grups de grans estadis... Aquest concert va ser horrible; acústica mal cuidada, Chris Martin oblidant lletres i fent-se el "barriobajero" simpàtic cantant Barça, Barça, Barça...

Així que no sabia ben bé que ens esperaria allà dins aquest cop... I resulta que tot i ser un grup diferent del de Razz, van ser capaços de fer-me cantar com un esperitat, de saltar i botar sense parar!

Moments? Versió amb bateria electrònica de God put a smile upon your face, fent-la un tema gairebé techno. El single Viva la vida, corejat fins a deixar-hi la veu per tot el públic, i és que un tema on un spanish singer pugui fer "lololoo" té l'èxit assegurat. Que li preguntin a Bruce Springsteen si no... La pujada al mig del públic per fer The scientist. Un Lovers in Japan amb pluja de papallones de paper. I finalment un Yellow com a únic bis per acabar un concert que l'única pega que va tenir, és que es va fer curt. Una hora i quaranta minuts aproximadament dónen per molt. Però Coldplay, quan en té ganes, dóna per molt més.

Us deixo la playlist del concert, per a què us en feu una idea...

Life In Technicolor

Violet Hill

Clocks

In My Place

Speed of Sound

Cementeries of London

Chinese Sleep Chant

Fix You

Strawberry Swing

God Put a Smile Upon Your Face (dance mix)

Talk (dance mix)

The Hardest Part (piano version)

Viva la Vida

Lost!

The Scientist

Death Will Never Conquer

-Viva la Vida Remix-

Politik

Lovers In Japan

Death and All His Friends

Yellow

The Escapist

Si voleu veure uns bons vídeos del concert, podeu visitar http://www.dosismusical.com/coldplay-en-barcelona-06-09-2008/.

Un spam de qualitat

2008-08-31T13:17:00.004+02:00

Ahir vam anar al "teiatru" a veure Spamalot, el musical dirigit pel Tricicle i basat (més o menys, com ells mateixos diuen) en la pel.lícula Los caballeros de la mesa cuadrada, dels Monty Phyton. Fart de riure surrealista, del que a mi m'agrada. Els que heu plorat de riure amb Flying Circus o amb la Vida de Brian no trobareu a faltar les vaques catapultades, els conills assassins, els caballers del Ni! ni l'aparició estelar de Déu. Tampoc els francesos, és clar, com a bons britànics que són Eric Idle i companyia...

Si esteu per Barcelona, podeu mirar d'acostar-vos-hi. Aquests primers dies de funció, com que encara no estan del tot rodats i els serveix de prova als actors, ballarins, i als mateixos directors, els preus són bastant assequibles (uns 20 eurus) o sigui que ja sabeu: una bona tarda de música, teatre i sobretot, unes rises que tanta falta ens fan de vegades...

Jo ja m'he carregat d'idees pel meu humor "intel.ligent" així que aneu amb compte, no em digueu "cinco", que no responc de mi mateix...

Història de l'homo patxangueris

2008-08-30T09:03:00.002+02:00

A propòsit d'un post força animat al blog del meu nebot sobre la vida, filosofia i temes d'aquests que potser us fan mandra però que us recomano llegir, he escrit quatre (o mil!) línies en un comentari al respecte que crec que també resumeixen una mica el tema inicial d'aquest blog. Em veig en l'obligació gairebé, de copiar-vos-ho.

Història d'un patxanguero.

Al principi penses en els que han passat abans que tu. Pensadors, filòsofs... Per què pensaven com ho feien? Què van aconseguir? Potser algun dia jo també arribaré a canviar/millorar alguna cosa!

Després penses com canviar el que no t'agrada, el que creus que val la pena millorar i veus un camí relativament fàcil a seguir per fer-ho.

Llavors surts al món real. I comences a rebre òsties per tot arreu, de la gent més diversa, de tots i cadascun dels sistemes socials que coneixes. Res no t'ajuda. Ets tu contra el món. I lluites, d'una manera o altra. Amb accions o amb idees, tant se val. Lluites.

Finalment et resignes. No és això companys, no és això. No és per a la lluita macrosocial/ macroeconòmica/ macroexistencial que hem nascut. Ens pensàvem que teníem veu i vot en aquest món però arriba el dur moment de veure't una formigueta, una mosca enmig d'una muntanya de merda.

Aleshores t'enutjes, t'adones que ets un inútil, que no serveixes per a res del que t'havies plantejat durant anys, que estàs perdut i que ningú et donarà un cop de mà perquè, amb sort, estarà igual de perdut que tu. Ets al fons del pou.

Tot està perdut? NI DE CONYA! Un cop ets al fons de tot, només queda un camí: pujar. Costarà més o menys, qui-lo-sa. Però és un camí que per primera vegada no té marges. Cadascú el pot interpretar com vulgui, sense pensar en tot el que hi ha hagut abans o el que vindrà. És un camí que surt d'un mateix. Estar enfonsat és potser el moment de llibertat màxima. En aquesta lliga no hi juga ni Plató, ni Bach, ni Spielberg ni Montilla.

Replanteges les teves expectatives. Deixes de voler canviar el macro per intentar gaudir i millorar del micro. Et tornes finalment PATXANGUERO. No deixes de tenir opinió. No deixes de pensar, però comences a gaudir de coses que potser mai havies gaudit. Coses micro: un sopar, una cervesa amb amics, la familia, l'amor...

Tornes a tenir veu i vot. Tornes a ser útil (per a uns pocs, per als teus, que és el més útil que has estat mai). Comences a gaudir. Comences a viure

De fotos i motius per rajar

2008-08-27T20:17:00.004+02:00

Després d'una aturada gens forçada de diversos dies, em torno a posar el mono de blocaire. Avui mateix hem anat a veure una exposició de fotografia al Palau Robert. És aquell edifici que hi ha a dalt de tot del passeig de Gràcia, amb uns jardins... Doncs sí. Es tracta d'un recull de fotografies preses per reporters de l'agència Reuters en els darrers anys. Entre elles hi ha algun premi de fotografia periodística. Us recomano passar-vos-hi. Gratuïta i entretinguda.

Ara bé; totes les fotografies fan referència a guerres, conflictes, mala maror en definitiva... I penso: és que la fotografia d'esdeveniments no violents no ven? No interessa? O és que només ens fixem en "aquests pobrets que ho passen mil vegades pitjor que nosaltres, ves què afortunats que som!". No sé, hi ha esdeveniments importants positius no?

De totes maneres, és impactant veure com queda copsada una realitat en una instantània. I tot el que pots imaginar que hi ha darrera...

Una de les coses que més m'ha agradat és una sala amb una pantalla plana gegant i un petit servidor que anava recollint en temps real les fotos que els reporters enviaven, tot just uns minuts després de fer-les... Brutal. Això sí és informació de primera mà. "Vive les telecoms!"

En fi, només dura fins a finals d'agost o sigui que us queda poc temps. Si podeu, aneu-hi.

Cultura, per a tothom. Patxanguera.

Mentrestant... Tal com rajo

2008-08-05T01:12:00.003+02:00

Mentre es decideix el futur del blog, segueixo rajant de tot. Porque yo lo valgo. Y tu no.

Com sempre estic navegant per webs d'ofertes de treball, no fos cas que el dia que no les miri perdi l'oportunitat de la meva vida (cosa que dubto, però t'imagines que sempre fas la mateixa combinació d'euromillon i no et toca i una setmana t'oblides de fer-lo?? Buf, quin malson!).

I la rajada d'avui, concretament, és: PERQUÈ COLLONS TOTES LES PÀGINES DEL SECTOR POSEN UNA CATEGORIA DE "TELECOMUNICACIONES E INFORMÁTICA"?? Ja he tingut amb molta gent la discussió sobre si som semblants o no, i em mantinc en la postura de "no tenim res a veure, cullons!". Que alguns familiars (eh, cunyàaa? ;)) em diguin informàtic passa... Però que els professionals que es dediquen a això em facin el mateix, això ja passa de castanya obscura (olé). NO sóc informàtic. No arreglo ordinadors ni programo. I cada dia m'he d'empassar milers d'ofertes de treball que no és que m'interessin o no, és que és com si un metge trobés entre les seves cerques de feina, ofertes de prostituta. I ja que poso aquest exemple, no sé de quines mans confiaria més, donat el cas...

Tot plegat una merda. Com sempre. Com tot.

PS. I a sobre el blogger dels pebrots no em deixa afegir la imatge del Hulk... Indignant.

New kids on the bloc

2008-08-04T06:20:00.005+02:00

En uns pocs dies, he llegit i vist diversos reportatges i articles sobre com s'ha de mantenir un blog, que el principi és el més fàcil i que el que costa és tenir un fil que puguis anar estirant dia rere dia, o almenys, post rere post. Reconec que sóc el primer negat per a trobar un tema que em sembli prou interessant com per comentar. Coses personals? Passo, vull intimitat! Comentar notícies? Una opció. Política? NEVER! Futbol? Prou patxanguero... potser massa i tot.

En aquests articles recomanaven especialitzar-se en temes concrets, de cara a que hi hagi un sol tipus de públic. Una altra opció però en aquest cas deixaria de ser patxanguero, per a tothom...

M'ho rumiaré, potser. O potser no i almenys hauré penjat un nou post. Però estic pensant en alguna cosa com ara... MÚSICA! Podria fer una anàlisi d'algun disc, comentar lletres, recomanar-vos coses, rebre recomanacions vostres... Fins i tot, si voleu us faig una playlist per a ocasions especials. Què sé jo, demaneu-me música per a bodes, o enterraments. O per estudiar, o per cagar-se en tot, o per posar-se a to abans de sortir de festa. Per despertar-se i aixecar-se amb el peu dret. O l'esquerra... Qui-lo-sa. La música és una de les coses més patxangueres que hi ha. Ja veurem si surt. A veure si enlloc d'esperar a que ho faci un fill futbolista, aquest bloc em treu de la misèria.

Salutacions i ja sabeu, si voleu comentar alguna cançó, disc, etc... "Estaré aquí mismo".

Twitter, twitter, follower, follower

2008-07-30T21:04:00.002+02:00

Mira que m'he passat estones rient de gags de Muchachada Nui. Coses com els CELEBRITIES de Mackaulay Culkin (ni em mato a buscar com s'escriu el nom d'aquest paio), del Manu Chao ("todas son distintas, y a todas las quiero por igual")... I és clar, del friki Enjuto Mojamuto. Un dels que més hem celebrat és el que comença a dir repetidament "twitter, twitter, follower, follower...". Qué bonitas palabras! I jo rient pensant que era pur surrealisme... I no! Ahir em vaig començar a sentir desfassat de tots els temes "actuals" a la xarxa de xarxes quan em van explicar que això ve d'una aplicació web: el Twitter. Es tracta d'una mena de RSS de missatges curts. Vas escrivint com estàs en aquell moment o què et passa pel cap (una mena de miniblog), tens gent que et pot anar seguint (ELS FOLLOWERS!), etc. Com això dels blogs, no li trobo massa utilitat. El millor potser és ser un follower (qué bonita palabra again) de diaris o algun servei per l'estil. Hi ha programes de ràdio, fins i tot hi és, està clar, el mateix Enjuto!

En fi, ni que sigui per haver entès la broma, ja m'he fet Follower del Twitter. Si hi doneu un tomb, busqueu-me (Litus_7x24).

Salut!

La jugada més patxanguera del futbol

2008-07-23T00:12:00.002+02:00

Llegeixo avui a la versió digital de Marca que algú ha fet un rànking de les jugades més espectaculars de la història del futbol. A banda de recordar alguns moments de la infància, m'ha agradat veure el guanyador... René Higuita, el mític porter colombià, amb la seva "aturada de l'escorpí" m'ha fet veure el costat patxanguero (que potser en té algun altre) del futbol.

Per davant del gol de Maradona, per davant de Ronaldinhos, Djalminhas, Rivaldos, Cruyffs...

Aquí va el meu particular homenatge a aquest gran personatge del futbol.

Gràcies René per portar el patxanguerisme "allendelosmares".

Tal com rajo (o no m'ha agradat, no m'ha agradat)

2008-07-11T09:14:00.003+02:00

A petició d'alguns lectors (concretament un), segueixo amb la secció de queixa, que va camí de convertir-se en clàssic, ja que el món fa pudor i hi ha mil coses de les que queixar-me. Destructivament, és clar, perquè no hi ha solució possible així que només queda rajar, rajar i rajar...

Ahir vam anar a fer una volta pel Born. Barri suposadament guai, cool, "gafapastoso"... I hi vam anar en moto, com acostumem a moure'ns per BCN... Per un dia, vam deixar un dels cascos que portàvem a sota el seient, ben tancadet. UN DIA! I pam! En una hora i mitja arribem a la moto, obres el seient i veus que ja no hi és. S'ha de ser desgraciat. Perquè et robin el casc i per tenir els sants collons de robar-lo.

En fi, que si ja pensava que la gent és subnormal (a excepció dels que llegiu aquesta pàgina, està clar), això només fa que fer créixer el meu rebuig a la societat en general i als individus en general. Malauradament, per una cosa bona que reps de la gent, et foten mil punyalades per darrera, per davant i per tots els costats. Així que com a amant de les matemàtiques, la probabilitat i l'estadística que sóc, no em surt a compte confiar o esperar res de bo de la gent. I per suposat que no em jugaria la vida en una guerra ni tan sols la reputació o el més mínim repèl del dit petit de la mà esquerra per ningú, a excepció de comptades excepcions (i tu segur que n'ets una).

A la societat, i a la gent desconeguda: a priori, QUE US DONGUIN PEL CUL!

No m'ha agradat, no m'ha agradat

2008-07-05T23:39:00.006+02:00

Queda inagurada aquesta secció on penso rajar d'allò que vagi llegint, parlant, etc.

No m'ha agradat, no m'ha agradat que el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa (només el nom ja és una paradoxa) digués que hauríem d'anar de vacances aprop de casa per estalviar combustible i energia en general. La corbata que volen fer que no es porti al Parlament i demés reunions oficials per poder baixar l'ús de l'aire condicionat li haurien de lligar al voltant dels sanfermins i penjar-lo a dalt d'una sequoia. Em segueix emprenyant que ens facin estrènyer el cinturó sempre als mateixos. Sapigueu que penso portar un forro polar tot l'estiu i tindré l'aire a 15 graus a tot drap. No sé si agafaré una pulmonia o el xarampió però tot sigui per putejar aquests personatges.

No m'ha agradat, no m'ha agradat que se segueixin malgastant esforços en iniciatives estúpides com el "manifiesto para la defensa de la lengua castellana". Menys m'ha agradat estar-ne parlant tota la setmana. Per què això sí que interessa als mitjans i se li dóna tant de "bombo i platillo"? I per què seguim creient-nos que l'important és el que diu el diari i la tele?

No m'ha agradat, no m'ha agradat, veure que parlant amb diversos amics i amigues, seguim sense tenir ni la més remota idea de com és el sexe contrari... Massa espès per desenvolupar en unes línies allò de l'apassionant món de la parella: conflictes avançats. Si voleu opinions més profundes, les demaneu o quedem i us les explico (accepto volldams com a paga)! En fi, ànims i sort a tots!

No tot ha de ser dolent.

M'ha agradat la paella que m'han fet a casa avui per dinar. M'ha agradat gaudir d'una bona conversa tota la tarda. M'ha agradat saber que m'esperen per Barcelona. M'ha agradat aquest dissabte. M'ha agradat aquesta setmana. Demà, com a patxanguero que sóc, només recordaré aquesta última part.

Petons, patxangueros!

De piscines, incendis i la Roja

2008-06-28T13:17:00.002+02:00

Holaquètalcomesteu! Com haureu vist he estat una mica ocupat darrerament i no he deixat cap comentari per aquests blocs de déu... Hi ha hagut el pont de Sant Joan, que vam passar a la platgeta-piscina, on ens vam fer un fart de fer exercici... dins de casa amb el Wii Fit (aquella mena de taula d'exercicis. Brutal!). També vam estar a punt de causar un incendi a les vies de la Renfe tirant coets de 20 eurus (amb trucada al 112 inclosa eh? que no va de broma!), ens vam massacrar a bombetes... i com no, ens en vam anar fins la platja a fer una paella de llamàntol d'aquelles de "padreymuyseñormío". Brutal.

Però a les 6:00 del matí de dimecres tornava a agafar l'AVE i cap a Madrid fins divendres. El més destacable: LA ROJA (dels collons, afegeixo). El dijous, abans del partit, allà a Orange ja hi havia banderes a saco, la gent no parlava d'altra cosa... Vaja, que treballar no es va treballar gaire. I a l'hora del partit... la vaig encertar tius! Vaig anar al lloc adient! Un bar on va sonar fins a 3 vegades l'himne espanyol amb la lletra de les èpoques del tiet Pacu i SÍ SENYOR, VA SONAR EL TORITO BRAVO! I comentaris del pal "a por los comunistas!" (jugàven contra Rússia, és clar) i altres perles que feien de la visualització del partit de semifinals, un autèntic estudi sociològic des de dins d'una tribu molt diferent a la meva... Ambtot, va ser molt divertit, i és que a casa seva, cadascú fa el que vol.

En fi, sort que la final ja no la veuré des de la capital, tot i que no sé què em farà més mal, si sentir l'himne franquista a Madrid, o un "vivaspañña" a Barcelona...

Madriz, Madriz, Madriz...

2008-06-20T21:25:00.002+02:00

Com va dir aquell... JA SÓC AQUÍ! He sobreviscut a una setmana al cor d'Espanya. Sobreviscut? Gaudit! Els negocis han anat prou bé. Vulguis que no, passar de veure una empresa relativament petita a veure tot un organigrama Orange, et dóna una obertura de mires bastant gran, que de vegades suposa una empenta cap endavant per sortir de l'estancament a què la majoria de feines ens aboquen al cap d'un temps de ser-hi.

Com hem anat comentant amb els companys que hi érem, el projecte en sí motiva a nivell d'empresa (no us matxacaré ara amb el que estem fent, simplement aprendre tecnologia mòbil per traspassar-ho cap a BCN). Ara, anar a Madriz i tota la parafarnàlia amb el sou que tenim, no quadra massa, a veure si hi ha sort i millora la cosa. Vaja, allò que dèiem dels dos móns: en el món de les idees, és una projecte motivador però en el món de l'home, cullons, que tinc pis i vicis per pagar!

Quant a l'oci, el cansament de cada dia ha fet que no anéssim massa a saco. Tot i això, he pogut gaudir d'un sopar al restaurant del mateix hotel amb un suquet de rap exquisit. Menjar i dormir, al mateix edifici tot i sense haver de rentar plats ni fer el llit... el paradís! També hem disfrutat d'uns mítics "huevos estrellados", això sí, amb jamón, de la taberna de Lúcio i d'un "solomillo a los ajetes tiernos" al mateix restaurant, regat amb un Protos. No ha faltat un sopar en un italià on la pasta és de fabricació pròpia, amb el xef que va passant per les taules a preguntar què tal i on el tiramisú és del millor que he tastat mai...

Ah, i també hem vist el fúmbol en un bar de tapes on a les parets hi havia com a 10 caps de toro penjats i fotos en blanc i negre d'enganxades a toreros... Tot plegat molt típic, però no per a guiris, sinó que la gent d'allà ho sent així.

Això és una cosa que els envejo: tenen una cultura de l'oci, de disfrutar amb la colla fotent-se una tapeta després de treballar, de gaudir de "lo suyo", que aquí costa més de trobar. Tot sembla més fred aquí... Els voltants de la plaza Mayor estan plagats cada tarda de gent de la ciutat que omple les terrasses i bars... Molt bon rollo.

Com que el dia es destinava a treballar, no hem pogut matxacar massa la nit però hem trobat un lloc anomenat "Ojos Negros" també aprop de la plaza Mayor on vam fer la copeta de dijous (l'única de la setmana eh?) molt adient per fer-la. Per la tarda un bar normal, pel vespre un pub mig discoteca... N'hi ha més d'un d'aquests...

Degut al meu estat civil no diré res més que: MADRILENYES! Iastaquípuedoleer.

En fi, tot molt bé, i l'AVE, finalment, tot i el que ha costat, diria que ha valgut la pena. Del centre de BCN al centre de Madrid en menys de 3 hores. Cafeteria, pelis, música... Per una vegada, no m'he queixat de la Renfe... Clar que tot això, ha estat amb despeses pagades. Si no, no sé si estaria tant content...

Salut!

Viatge al centre de...

2008-06-15T12:21:00.002+02:00

Demà me'n vaig a Madrid una setmaneta, per temes de la feina. Uau! Hotel, taxis, contodoslosgastospagados... Auguru que serà una setmana dura, perquè hi ha molta feina a fer en només 5 dies (de moment). Ja us dic ara que no sé si tindré temps ni eines per actualitzar el bloc. S'intentarà.

Espero dues coses:

1) (vaaaa, el brinquindans!) Que no ens toquin massa la moral amb LA ROJA, la plaça de Colón, Innsbruck, el PODEMOS i la mare que em va parir, que ahir ja vaig acabar fins als collons... Mierde de Suècia, vaia colla d'inútils més grossa. Llàstima per Larsson, però ara sí que sembla que està una mica granadet... Com ho faré allà per amagar aquest antirojismo?

2) Si coneixeu Madrid o alguna cosa d'ella, podeu deixar-me comentaris d'on es pot anar a sopar, a fer una canyeta o alguna cosa així. Ja us deia que no tindrem massa temps. Si pot ser per aprop d'Atotxa que és on tenim l'hotel doncs millor que millor ;). A veure si és possible acabar a un antro que no sigui el típic de turistes o el bar de l'hotel...

En fi companys, ja que ningú és capaç d'anar a Madrid a aconseguir coses per nosaltres, hi vaig jo amb una avanzadilla d'herois. Ja us contaré, d'una manera o altra.

Mentrestant, encara queda un diumenge d'aquells que dèiem en un post anterior per endavant.

Salut!

PS. Hi vaig en Ave, així que ja us comentaré també l'alta velocitat espanyola...
PSS. Podéis tener retiro, plazalcampo y ateneo... pero al llegar agosto vaya vaya...

Prou de correctisme polític

2008-06-12T10:36:00.004+02:00

Acabo de llegir un article que diu que l'ajuntament de BCN vol prohibir un joc (The Wheelman) per contingut violent (notícia)... Ah, ja ho veuen! Així que volen prohibir un joc violent perquè passa a casa! Si el joc transcorregués a Tarragona, a Cadis o a NY no passa res però clar, a casa tot ha de ser correcte, no fos cas que es donés una imatge perniciosa! INÚTILS! Perniciós és el camió d'escombraries (DEL VIDRE!) passant per sota de casa a les 3:00 de la matinada... En fi, inútils perduts i gastant-se la pasta del contribuent en imbecilitats com aquesta del videojoc... No entraré en el debat de videojocs violents sí o no. Simplement diré que si després del que he arribat a jugar al ProEvo no m'he convertit en futbolista professional, per extrapolació, algú que s'hagi petat tots els Call of Duty o els Grand Theft Auto tampoc es convertirà automàticament en assassí...

Per altra banda, i potser sense venir massa a "cuentu", vull reivindicar el poder dirigir-me a TOTS (i no a tots i totes per quedar bé amb ambdós sexes), dir que l'home ha destrossat la terra (i no l'home i la dona tot i que els dos hem estat igual de culpables) i tota aquesta martingala de correcció política que d'un temps ençà se'ns ve a sobre (a tots, no a tots i totes).

Si algú és tan inútil de necessitar aquesta separació en tot per a saber que va per ell (o ella), o se sent discriminat (ei, o discriminada) si no s'utilitza, si us plau, que "se pegue un tiro entre ceja y ceja" com diria l'amic James Stewart.

Salut, patxangueros!

Falten enginyers... JA, JA!

2008-06-10T21:36:00.003+02:00

Mon germà em passa un link de Vilaweb, on es publica una notícia segons la qual falten enginyers (veure notícia). Unes hores després ma mare em diu que li sembla que m'ha vist en el vídeo així que, sabent que no surto ni de conya perquè poques hores m'he passat al campus bord en els darrers temps, faig un cop d'ull a la notícia.

Efectivament, no hi ha gent que es matriculi a les enginyeries, especialment les superiors... Realment no m'estranya, pels personatges que apareixen en el vídeo, és bastant normal que no els cridi l'atenció. Ja d'entrada, et trobes amb la directora de l'escola de Telecos, que diu que "hi ha un gap entre el batxillerat i la universitat...". Cagumlosti, GAP. GAP és el que li fotria a la cara home! Parla bé, que t'entengui la gent! Això crec que és un constant en aquella escola. Volen que siguis diferent, volen putejar-te per aconseguir encara no sé ben bé què. Des del primer dia et van menjant el cap perquè siguis líder de la societat (je), perquè aprenguis a superar-te (jeje), per cobrar una pasta gansa quan acabis (jajajajajajajjuasjausjauajsuajuassssss aaaai, perdó, snif, jaja). GAP... Però qui voleu que vingui a passar 10 anys de la seva vida per una cosa que no té cap vocació! Una cosa és estar disposat a passar-se anys i anys estudiant Medicina per salvar vides. És una cosa que es pot portar a dins (a banda de saber que segurament tindràs un bon sou). Però enginyeria? Telekos? Què et motiva quan ets petit a voler ser telekos?

Menció especial a la gent que és teleko, però que no ha deixat de ser persona i que no parlen amb tecnicismes o anglicismes només per semblar millor.

Menció especial també, al nano que surt al vídeo, que diu que porta 4 anys i encara està a primer. M'ha provocat una llagrimeta entre de ràbia i de llàstima... Nano, molts ànims i no deixis de recordar, com diu un filòsof electricista d'allà on treballo, que "la verdad está ahí afuera, chavales!".

Sistema patxanguero?

2008-06-10T00:34:00.005+02:00

Fa un parell de dies un company de feina em va dir: "nano, vés a omplir el dipòsit del cotxe, que pinten bastos...". I jo que no el vaig creure pas, però em desperto avui (molt tard, cal dir-ho) i em trobo amb tots els diaris titulant que les gasolineres estan plenes, que es queden sense alguns carburants...

Osti i és el primer dia de mobilitzacions dels transportistes! Què fort, al final sí que hi haurà crisi, però l'euribor serà una conya al costat d'això...

Ja m'imagino els carrers de Barcelona rollo Mad Max, plens de barrils cremant, la gent corrent amb llaunes i garrafes de gasolina com si els hi anés la vida, lladres portant tubs llargs per xuclar el combustible dels vehicles aparcats...

I això no és res, que diuen que dijous ja poden faltar aliments bàsics a supermercats i demés comerços! Un dia, un anunci d'un gremi i tot el sistema a lourdes! Bé, cal dir que això m'ha fet pensar en totes les coses que es mouen, com per exemple, el pa (¿?¿?¿)...

Vaja, que tot plegat penós, com si estiguéssim esperant una guerra o alguna cosa així... I el trist és que jo, patxanguero com el sistema que m'arrossega, he anat a omplir el dipòsit... per si de cas...

Solucions? Idees? Anem a viure a la muntanya? De moment us deixo una foto del paio que tenia davant a la cua de la gasolinera... Perquè us feu una idea de cap a on anirà la cosa...

Un diumenge (patxanguero) qualsevol

2008-06-08T21:54:00.003+02:00

Avui ha estat un diumenge d'aquells de no fer ni brot, i sense cap remordiment, que ja feia temps que no passava. Això dels remordiments vull dir. Feina feta, per davant una setmana de vacances, projecte de final de carrera en marxa... A més he dormit tot el matí després del darrer torn de nit, cosa que les últimes setmanes de nit no havia fet, i això em feia estar d'una mala llet bastant bèstia tot el diumenge.
El diumenge és un dia especial. Hi ha com una mena de treva, on pots finalment fer allò que vols molts cops, que és NO FOTRE RES! Panxing, sofà, rumiar el dinar (rumiar de vaques, no de savis)... Després unes missions del Grand Theft Auto, que el tenia una mica abandonat... Ja sóc un macarra de tratjo, que vulguis que no, mola...
I després un passeig molt ben acompanyat per emmig del central park xava, per acabar sopant uns tacos gringos al mexicà...

En definitiva, un dia d'aquells assolellats, de molt bons "feelings". Optimisme i energia, encara que amagada darrera del sofà...

Sé que no he trucat a ningú per fer unes birres però tranquils: qualsevol dia d'aquesta setmana sóc vostre, dia i hora que vulgueu... És el que té anar a torns, que alguna setmana no estàs putejat.

Aprofito l'avinentesa per a saludar efusivament a la noia que estava tancada a l'habitació estudiant per l'examen de dimecres mentre jo em viciava com un taró. :p A ella i a tots els que us queden pocs dies per disfrutar d'un diumenge com el que desitgeu.

Salut i eurus, patxangueros!

La ciutat de l'home vs la ciutat de Déu

2008-06-06T02:10:00.011+02:00

Sant Agustí era patxanguero. Plató era patxanguero. No, el de televisió no, em refereixo al filòsof del segle V a.C. i els dos em poden ajudar a explicar el patxanguerisme.

Sant Agustí va crear la idea de ciutat de Déu i ciutat de l'home. A banda de ser una manera d'absoldre el cristianisme com a culpable de la desaparició de l'imperi romà (que havia caigut poc abans), la idea de la ciutat de Déu fa referència a les grans idees, a l'amor, a la caritat, mentre que la ciutat de l'home fa referència a les coses, si no més materials, sí més "mundanes"; l'egoisme, el poder, la luxúria si m'apures... Vaja, el que havia fet caure els romans... Així es demostrava que Déu no hi havia tingut res a veure, perquè vivia en una altra ciutat.

Per la seva banda, Plató havia explicat el seu mite de la caverna. En ell, a grans trets, es diu que l'home està encadenat en una cova fosca on només veu ombres i que només aconsegueix sortir-ne si es desprén de tot el bagatge que l'home porta pel fet de ser humà. Així s'aconsegueix arribar al món de les idees i trobar la veritat, Déu, o digues-li com vulguis... Allò que abans només veia com a ombres.

Fins a finals de l'edat mitjana, la idea que la recerca de la ciutat de Déu o el món de les idees era allò "correcte" o l'objectiu final de tot home, i que tot el que tenia a veure amb el món terrenal s'havia de descartar sense contemplacions, va dur la humanitat a la inquisició, a la tirania dels senyors, etc.

Amb l'arribada dels primers pensadors humanistes, la cosa va canviar. Ara s'havia de deixar de banda a Déu, les grans idees, etc i tornar a l'home, la condició humana, l'egoisme, el paper principal del teatre de la vida.

És possible que ara estiguem en el punt absolutament oposat al del final de l'edat mitjana? Estem en un món on el pensar, les grans idees, etc, no hi tenen cabuda? Estem en el sistema, societat, o digueu-ho com vulgueu, de l'egoisme, del materialisme, del "ho vull aquí, ara i sense esforç"? Déu, i amb ell, els valors que comportava (usats bé o malament és un altre tema) ja no tenen sentit avui dia. Moral? Què va, si tinc "coses" materials, no necessito moral!

Un patxanguero, tornant a l'inici, intenta barrejar els dos móns, el de Déu i el de l'home, el de les idees i el de la foscor absoluta. Disfruta amb les coses més materials, però alhora és capaç de gaudir d'abstraure's, de pensar en d'on venim, si és cert que l'home ve de la patata, o almenys, d'intentar millorar com a individu i com a societat.

No sé si encara teniu dubtes. De fet, el meu dubte és que algú hagi arribat a llegir fins aquí. Perdoneu, és el que tenen les nits "tranquil.les" a la feina... Us diré que jo, com a patxanguero que sóc, avui he complert amb els dos móns. Per exemple: he fet una passejada per la ciutat de Déu, he anat a la universitat i ja tinc projecte de final de carrera, una cosa que m'ha de fer més gran (que no més gros); estudi, coneixement, grans idees amb aplicació... Per altra banda, potser per celebrar el meu ascens a la ciutat de Déu, he passat per una botiga de videojocs i m'he comprat el Dragon Ball Z Burst Limit per a la PS3. Res més proper a la ciutat de l'home.

I amb tot es disfruta. I amb tot s'és feliç.

Benvinguts a la cultura patxanguera

2008-06-05T02:10:00.003+02:00

Cultura Patxanguera neix com un clàssic bloc personal on de tant en tant aniré penjant algunes paranoies i històries vàries (sic). De totes maneres, s'esperen comentaris, puntualitzacions, insults, o fins i tot, idees sobre les quals pensar i escriure.

El nom del bloc és una mica complex d'explicar, però ho intentaré. Alguns dels que llegiu això (espero que centenars de milers de milions) ja em deveu haver sentit parlant del "patxanguerisme" com una manera d'entendre la vida. Per resumir-ho una mica, és una filosofia entesa dels i pels que per desgràcia (o potser per sort??) hem de gastar la major part del nostre temps, esforç i intel.lecte en coses ben poc agraïdes com treballar, pagar i tenir cura d'un pis, arribar a final de mes en positiu (de pensament i de números!), etc. Els "patxangueros" som la base de la societat, som els que ens deixem enredar pel sistema i el seguim perquè no hi ha més collons, almenys de moment. Potser arribarà un dia en què serem líders de la societat, o potser no...
De totes maneres, els "patxangueros" també escoltem música quan anem amb el cotxe a treballar, per exemple, també llegim els diaris encara que només sigui per veure què ha fet el Barça, de tant en tant ens atrevim fins i tot a llegir llibres d'aquells de moltes pàgines i lletra petita! Uau! Eh, que per ser "patxangueros" no està malament! I fins i tot podem... al lloro que això és molt fort... PENSAR! Molt de tant en tant, la neurona s'activa no saps ben bé per què. La pobra, massacrada amb l'euríbor, el Barça que perd més que no pas juga, els múltiples efectes "doblevolldamm" que ha anat patint al llarg de la seva vida... I la senyora continua allà, intentant crear idees, pensaments, maneres de millorar les coses o simplement reflexionant sobre la vida, la mort, el sistema capitalista, o el darrer joc de la playstation que m'he de comprar (aquests dos últims estan íntimament lligats, com podreu observar, intrèpids "patxangueros"). Tot això sumat fa que al bloc també aparegui la paraula "cultura".

Aquesta és la idea que exposo; la fusió d'allò banal amb les idees més profundes, des del microones espatllat a l'existència d'un ésser suprem.

Patxangueros i patxangueres, entre tots l'aixecarem... la CULTURA PATXANGUERA!